DIUMENGE 30 D’ABRIL
Avui toca sessió de curtmetratges, gràcies
a la idea que van tenir al Festival de Jeonju. Cada any convoquen a tres
cineastes diferents per fer un curtmetratge en digital, pel festival de
l’any següent. El programa d’ara és el corresponent a l’edició del 2004
del Jeonju Digital Festival, i demà dilluns es projectaran els del 2005.
El primer és, INFLUENZA, del director de l’aclamada Memories of Murder,
Bong Joon-ho. La veritat és que és un curtmetratge totalment inesperat,
tant per l’estil com pel tema que tracta. Utilitza suposats videos de
càmares de seguretat per mostrar situacions que de vegades són còmiques,
i d’altres són una absoluta bestialitat.
En teoria no hi ha un sol pla que no estigui gravat amb càmara de
seguretat, fet que fa que dubtem si el que estem veient és ficció o
realitat. La barreja de situacions risibles amb d’altres d’extrema
violència, fins i tot presentant aquestes segones amb tons de comèdia,
fa que no estem segurs de si estem presenciant una de les produccions
més agosarades que s’han fet mai o el video d’algun malalt que riu del
patiment aliè.
Sigui com sigui, el factor sorpresa que aconsegueix aquest curtmetratge
és descomunal, i fa que només acabar et quedis mirant al del costat i
pensant: “Era real?”
Després de l’alt llistó que ha deixat Influenza, agafa el testimoni
l’histriònic Sogo Ishii, que ja ens té acostumats a barbaritats
ciberpunk com les de la hipnòtica Electric Dragon 80.000 V. Aquest cop
ens presenta MIRRORED MIND, un notable exerci
ci
interpretatiu amb una destacable actuació del personatge del director de
cinema, alhora, l’actriu desenvolupa un personatge enigmàtic,
desdoblant-se en dues personalitats i enfrontant un caràcter fort amb un
d’extrema debilitat.
Destaca el bon acabat i estètica del curt, molt menys excedida del que
podríem esperar d’Ishii.
L’absència d’introducció ens fa difícil seguir la història, que alhora
és força difusa, i si a això li afegim el fet de que la projecció que
vam visionar es podria considerar, en el millor dels casos, de projecció
“de circumstàncies” (diminuts subtítols i un so molt dolent) que va fer
que la majoria de la gent marxés de la sala, ja és tot un mèrit haver
entès alguna cosa.
Fins ara els curts que havíem vist no estaven malament, i és que ara
venia el dolent. Yu Lik-Wai ens po
rtava
DANCE WITH ME TO THE END OF LOVE. Un d’aquells títols tan abstractes que
ja ens fan tenir por al que ens trobarem a la pantalla, i així va ser.
Una història totalment caòtica, que sembla més la ilusió (o alucinació)
d’algú que acaba de descobrir les possibilitats del video digital que no
pas alguna cosa amb un mínim de narrativa.
Els excessius desenfocs i l’abús d’efectes no fan més que esgotar
l’espectador, i el detall dels rètols com si es tractés d’una pel•lícula
muda és només una petita illa enmig d’un mar d’avorriment.
Un reportatge de Sergi Marí
Copyright © AVED - Associació de Video Edició Digital