Diumenge 1 de maig
Després del petit problema d’ahir per recollir l’acreditació, avui he començat el primer dia dedicat al festival. Val a dir que no me n’ha quedat gaire bon gust, ja que esperava força de Blood and Bones i l’he trobat només una pel·lícula correcta, i The Rainmaker m’ha avorrit fins a límits insospitats. Com a mínim, The Macabre Case Of Prompiran, que tampoc és que sigui cap gran pel·lícula, m’ha acabat pujant una mica la moral i les ganes de mirar tots els films que vull en aquest festival.
Bones notícies pel festival: dissabte a la nit, en la primera projecció de Café Lumiere al Capitol, es van exhaurir les entrades. Haurem d’anar-hi més aviat en el segon passi d’aquí a uns dies.
Des d’aquí, agraïr a les meves amigues, la Maria i la Maribel, que hagin vingut a ‘tastar’ una mica de festival, i llàstima que justament hagi estat amb la intragable The Rainmaker. Això amb una mica d’acció i manga ho arreglem, així que fins un altre dia!
Dilluns 2 de maig
Després d'arribar una vegada més pels pèls, i menjar-me una bona
hamburguesa del Burger King per matar la gana, entro a veure Spying Cam.
Només cal que llegiu la crítica, no em va convèncer massa la pel·lícula.
Però em dóna la impressió que és una mica com Kakuto l'any passat, que
hi ha gent a qui no li digui res, i altra a qui li deixi un bon regust
de boca. No sé, vaig sortir una mica com vaig entrar. Això sí, em va
deixar una impressió 'molt oriental', per la manera de fer i pensar.
Dimarts 3 de maig
Avui tornem a començar a les sis de la tarde, amb una de les pel·lícules
que, en principi, més promet. El guionista de La Ducha es passa a
director, hi ha vegades que surt molt bé, però d'altres... Doncs sí, hem
tingut sort, sobretot al començament i al final de la projecció. La
primera escena és rotundament fantàstica, i el desenllaç, no especificat
però intel·ligent. A veure com va la segona peli.
The President's Barber és diferent. Més còmica del que esperàvem. Tot
just acabar la projecció, el director ens ho justifica dient que volia
arribar a un públic jove per explicar-los la història recent del seu
país en clau de comèdia, amb l'objectiu que s'hi interessessin. Després
de les explicacions del cineasta, ens queda constància de la seva bona
intenció, però amb un cert regust a poc aprofundiment en el tema, deixat
un film potser més superficial (encara tenint en compte que és una
comèdia) del que s'hauria pogut esperar.
Dijous 5 de maig
Avui, per problemes d'agenda, començo més tard, però també acabaré més
tard que de costum. Iniciem amb Survive Style 5+, pel·lícula de la que
ja havia sentit parlar fa temps, i finalment ha arribat al nostre país,
encara que sigui tan sols al festival. Imaginativa, pulp, transgressora,
còmica i delirant. De fet és el que esperàvem, així que li podrem
aplicar tots aquests qualificatius, però no li podrem dir 'inesperada'.
Però hem rigut, sobretot amb l'escena final, que és el que compta. A
més, he descobert una actriu brutalment guapa, que parla japonès però no
és asiàtica, la nòvia del protagonista. Qui deu ser?
La tanda de preguntes al director, jove evidentment, no té desperdici.
Primer, ens assabentem que tant Sonny Chiba com Vinnie Jones van
participar en la peli inesperadament, perquè ningú de l'equip confiava
que diguessin que sí. I després, una espectadora reconeix un dels
objectes estrambòtics de la peli i li pregunta si realment era de la
dissenyadora que ella pensa. Jo alucinava.
Seguim a la sessió de les 22:30 amb Green Chair. Amor amb gran
diferència d'edat, no me'n fiava gaire de com estaria tractat el tema.
Esplèndida. Grans actuacions, complicitat, bons personatges, absència
d'excessos, sexe ben filmat i sense clixés, moments amb gran comicitat.
Acaba i he de marxar corrent per intentar agafar el metro, però espero
que aquesta actitud no amagui que acabo de veure la millor pel·lícula
del festival. Ja no hi ha metro, perfecte, 50 minuts caminant cap a
casa. Què hi farem.
Divendres 6 de maig
Avui torna un dels habituals, Hou Hsia-hsien. Millennium Mambo va deixar
bona impressió l'any passat. Aquest cop compta amb Tadanobu Asano, la
més gran estrella a Àsia. Llufa. Avorrida, ensopida, volent ser personal
i minimalista, però no aconsegueix enganxar l'espectador. Sembla que
sigui només mitja pel·lícula, com si s'haguessin oblidat el principi i
el final. No em convenç gens.
En canvi la següent, One Nite In Mongkok, està força bé. Sí que sembla
una mica superficial, amb aquest 'estil Johnnie To' que s'estén des de
fa uns anys, però cap al final hi ha unes quantes escenes molt ben
filmades que ho resolen. Que n'és de guapa Cecilia Cheung, ja no me'n
recordava. La pallissa que rep el protagonista ens fa mal a tot el
públic, i això és un bon símptoma. No es pas cap film que et marqui,
però no ha estat malament.
La resta de pel·lícules que queden, com a mínim les més importants, són
Blood and Bones i The Taste Of Tea. La primera ja vaig tenir la 'sort'
de veure-la el primer dia, i la segona, juntament amb la superior
Tropical Malady, les vaig visionar a Sitges 2004. Així doncs, aquí
s'acaba la crònica diària, i passem al meu personal rànking de les
pel·lícules que vaig veure al festival:
RÀNKING DEL BAFF 2005
Un reportatge de Sergi Marí
Copyright © AVED - Associació de Video Edició Digital