Pàgina oficial:
www.gorillaz.com

GORILLAZ
Demon Days (maig 2005)

   El que va començar sent el projecte paral·lel de Damon Albarn fora de Blur es va convertir en una de les sorpreses de 2001 i va acabar eclipsant als propis Blur. Tot plegat gràcies a l'inesperat èxit del seu debut 'Gorillaz' (01) i un hit tan difícil de predir com "Clint Eastwood".
   La seva original proposta mesclava d'una forma nova temes de base pop-rock amb rampells hip-hop i ritmes electrònics, aconseguint un resultat experimental. Una altra de les claus de l'èxit de Gorillaz va ser sens dubte la creació per part del dibuixant Jamie Hewlett dels membres virtuals del grup, cadascun amb la seva personalitat diferent: l'enrotllat 2D, el diabòlic Murdoc, la jovial Noodle i l'imponent Russel.
   'Demon Days' se'ns presenta amb alguns canvis en la formació real de Gorillaz, començant per la producció del DJ Danger Mouse. El resultat és un disc amb un to més ombrívol, dels que demanen una segona escolta, i en el que seria impensable trobar-hi temes alegres del seu debut. Un aire malencònic envaeix cançons d'inspiració pop com "Last Living Souls", "El Mañana" o la densa "O Green World", on la veu de Albarn s'erigeix una vegada més com a protagonista.
   Encara que no hi podia faltar la desfilada de col·laboracions de renom, començant pels veterans De La Soul, que llencen les seves dures rimes a "Feel Good Inc.", un single atípic d'estructura similar al citat "Clint Eastwood". El toc hip-hop segueix present en temes com "November Has Come", amb l'aportació de MF Doom, o "All Alone", junt amb Roots Manuva i la sempre encantadora Martina Topley-Bird (ex-Tricky). També podem trobar alguna petita sorpresa com l'obsessiva "White Light" o la ballable "Dare".
   En definitiva, 'Demon Days' és un exemple més de la creativitat del bo de Damon Albarn. A Gorillaz pot deixar anar les seves inquietuds musicals, amb uns resultats més que notables si els comparem amb uns Blur que, des de fa uns anys i molt al nostre pesar, estan clarament de capa caiguda.

Pàgina oficial:
www.maximopark.com

MAXÏMO PARK
A Certain Trigger (maig 2005)

   (Text en preparació.)

Pàgina oficial:
www.julietteandthelicks.com

JULIETTE & THE LICKS
You're Speaking My Language (maig 2005)

   Juliette Lewis té grup i es diuen The Licks. L'actriu protagonista de pel·lícules com Kalifornia o Nascuts per Matar li ha agafat gust al rock n' roll i sembla que això seu va de debò. Encara que la veritat és que, si ens hem de fixar en altres actrius de Hollywood que hagin canviat recentment els platós per les sales de concerts, la cosa no prometia molt (serveixi l'exemple de... Jennifer Love Hewitt). Però afortunadament, sembla ser que amb Juliette Lewis les coses seran diferents.
   L'any passat Lewis ja va donar el primer avís quan va aparèixer en dues cançons de l'últim disc de Prodigy, però el cert es que The Licks ja portaven uns quants mesos donant concerts pels Estats Units, penjant el cartellet de "sold out" allà on anaven. El passat octubre va sortir el seu EP d'avanç 'Like A Bolt Of Lightning' (04), i amb el present 'You're Speaking My Language' es presenten com una banda de rock guitarrer sense cap tipus de complex per comptar amb una estrella del cine en les seves files.
   The Licks reconeixen influències de Patti Smith, Pretenders o els Talking Heads, cosa que podem apreciar en cançons como "Money In My Pocket" o "American Boy". Temes accelerats com "Got Love To Kill" o "So Amazing" serveixen per mostrar la potència de la veu de Juliette Lewis, encara que el seu tema estrella és sens dubte el rabiós single "You're Speaking My Language", un rampell punk que ens porta a pensar directament en els Sex Pistols i Iggy & The Stooges. D'altra banda la Lewis també té el seu cor, i ens ho demostra en temes acústics amb aroma country com "By The Heat Of Your Light" o la balada "This I Know".
   En total, onze temes de rock fresc i directe que formen un debut molt prometedor i, el que és més important, del tot creïble. No hi ha dubte que la capacitat interpretativa de Juliette Lewis li anirà de perles a l'hora d'actuar en directe, cosa que podrem comprovar al concert que donaran a l'Azkena Rock Festival de Vitòria. En cas de seguir així, qui sap si d'aquí a un temps haurem de dir que Hollywood ha perdut una actriu però el rock ha guanyat una cantant.

Pàgina oficial:
www.morcheeba.com

MORCHEEBA
The Antidote (maig 2005)

   Morcheeba van construir, al llarg de quatre discos, un so inspirat en el trip-hop made in Bristol però enriquit amb ambients club, aires soul i arranjaments electrònics. Els germans Ross i Paul Godfrey eren els pares de la criatura, mentre la cantant Skye Edwards assumia el rol de front-woman amb caràcter i una veu inconfusible.
   Amb una fórmula accessible al gran públic, no era estrany escoltar algunes de les seves cançons en anuncis publicitaris (veure "Shoulder Holster", "World Looking In"), això sense oblidar l'impacte de singles tan rodons com "Otherwise" o el fantàstic "Rome Wasn't Built In A Day". El recopilatori 'Parts Of The Process' (03) va marcar el final d'una etapa: el seu contracte discogràfic va ser cancel·lat abans de temps, la creativitat del grup es trobava en punt mort, i els tres membres es van dedicar als seus respectius projectes en solitari.
   Ara Morcheeba tornen frescos com una rosa, amb el "petit detall" que ens han canviat la vocalista. Daisy Martey, ex-Noonday Underground, aterra al grup londinenc amb el difícil repte de substituir a la carismàtica Skye. L'esbroncada per part dels seguidors més puristes està assegurada, però els germans Godfrey han decidit a més donar-li un gir al so del grup.
   Actualment citen a Sonic Youth, My Bloody Valentine, David Axelrod o Jefferson Airplane com algunes de les seves referències, però per suposat es fan invisibles als nostres ulls, i els canvis en la fórmula de Morcheeba són d'allò més subtils. S'allunyen en part del soul i els tocs electrònics per a centrar-se en el pop-rock calmat i agradable, amb instruments més convencionals.
   Cançons com "Ten Men" o el single "Wonders Never Cease" són exemples perfectes d'aquesta petita evolució en el seu so, amb uns destacats riffs de guitarra. Sobresurten també temes com "Lighten Up" o l'animat "People Carrier", mentre l'enganxadís "Everybody Loves A Loser" sembla destinat a convertir-se en un nou clàssic de la seva carrera.
   Resumint, 'The Antidote' suposa l'inici d'una nova etapa per a Morcheeba, potser amb canvis importants, però que no impedeixen que al tancar els ulls i escoltar la seva música sapiguem exactament que ells hi són al darrere.

- Fitxa Nine Inch Nails
- Letras Nine Inch Nails

NINE INCH NAILS
With Teeth (maig 2005)

   Cinquè treball d'estudi per als Nine Inch Nails, sens dubte un dels grups puntals del rock industrial juntament amb Ministry i Skinny Puppy. Discos com 'Pretty Hate Machine' (89) o 'The Downward Spiral' (94) van convertir el seu líder Trent Reznor en tot un mite de la música moderna, i li van donar l'oportunitat de treballar amb el seu admirat David Bowie. Després Reznor va exercir de mecenes de Marilyn Manson, el fulgurant èxit del qual va arribar a eclipsar als propis Nine Inch Nails.
   Actualment Reznor ha abandonat la seva feina al segell Nothing i la producció de bandes sonores per a centrar-se en el seu grup. Amb la formació renovada, a excepció de Jerome Dillon, destaca l'aportació de Dave Grohl dels Foo Fighters, que toca la bateria en la meitat del disc. Sorprèn la presència del baixista Jeordie White, que ja va treballar amb Reznor quan era a Marilyn Manson, i que s'incorpora després del seu pas per A Perfect Circle.
   'With Teeth' ens porta a uns Nine Inch Nails més directes però també més madurs. Reznor ha renunciat en bona part al barroquisme de 'The Fragile' (99) i a l'angoixa autodestructiva de 'The Downward Spiral' (94), entregant-nos un disc molt més simple i efectiu. El minimalista "All The Love In The World" és bona prova d'aquesta evolució, encara que el seu crescendo el converteix en l'arrencada perfecta.
   "The Hand That Feeds" passa per ser un single d'allò més atractiu, mentre "Every Day Is Exactly The Same" es revela com el tema més enganxadís gràcies a una estrofa central quasi hímnica. El so purament industrial segueix present en composicions destacades com "The Collector", "Love Is Not Enough" o el rampell furiós de "You Know What You Are". No podien faltar temes experimentals com "With Teeth" o "Beside You In Time", tot i que en aquesta ocasió resulten força més suportables.
   En definitiva, els Nine Inch Nails tornen a la terra amb un disc que, per primera vegada en anys, podem escolta d'una tirada sense acabar amb un mal de cap. I això, tractant-se de Trent Reznor, ja és molt.

- Fitxa Garbage
- Lletres Garbage

GARBAGE
Bleed Like Me (abril 2005)

   Realment es trobava a faltar la tornada de Shirley Manson i "els seus nois", i més després de la decepció que va suposar el mediocre 'Beautiful Garbage' (01) per a bona part dels seus seguidors. El cert és que en els últims quatre anys Garbage han passat per una mala etapa: el seu baixista va agafar l'hepatitis durant la gira amb U2, la Shirley va haver de ser operada de les cordes vocals, es va separar del seu marit... La gravació d'aquest disc els ha servit per superar aquella difícil situació i sortir reforçats de tot plegat.
   'Bleed Like Me' passa per ser el treball més dur i punyent de Garbage, on aposten obertament pel rock guitarrer sense perdre el ganxo comercial que els caracteritza. El resultat pot apreciar-se en temes canyers com "Run Baby Run", l'enganxadís "Sex Is Not The Enemy" o el potent primer single "Why Do You Love Me". Així, no és d'estranyar la participació de Dave Grohl dels Foo Fighters, que toca la bateria a l'inicial "Bad Boyfriend", pels vells temps de Nirvana.
   Amb tot, el protagonisme continua centrant-se en la figura de Shirley Manson. La cantant escocesa, que llueix uns esplendorosos 38 anys, recupera el nervi que la va fer tan carismàtica, i ens demostra que la seva inconfusible veu segueix en plena forma. El mig temps "Bleed Like Me" passa per ser la seva particular teràpia de grup, "Metal Heart" ens retorna alguns dels seus ritmes electrònics, i no falta una bonica balada marca de la casa com "It's All Over But The Crying".
   Quan es compleixen deu anys del seu debut, Garbage recuperen la inspiració i la frescor del genial 'Version 2.0' (98), encara que prenent una direcció totalment diferent. És una bona prova que, tot i arribar a un públic molt més jove que ells, en el fons estan fets uns xavals.

Pàgina oficial:
www.prey4angels.com

- Fitxa The Prodigy

MAXIM
Fallen Angel (març 2005)

   Keith Palmer, àlies Maxim, és un dels tres membres de The Prodigy, banda de la qual forma part des del seu primer disc 'Experience' (92). El MC anglès, amb una imatge impactant (en dura pugna amb el punk Keith Flint) i una actitud agressiva en els seus concerts, s'ha convertit amb el temps en un dels punts forts del grup.
   Fa uns anys Maxim va decidir explorar nous territoris musicals i va debutar en solitari amb 'Hell's Kitchen' (00). Amb un estil no molt llunyà de la seva banda mare, era un interessant disc d'electrònica i hip-hop que comptava amb el suport del seu company a The Prodigy, Liam Howlett. L'amenaçant "My Web" i "Carmen Queasy", junt amb l'ex-cantant de Skunk Anansie, Skin, es trobaven entre els seus temes més destacats.
   Ara Maxim abandona les col·laboraciones estelars i aposta per donar una oportunitat a noves promeses del hip-hop. El disco s'obre amb la cínica "Nouveau Rich", mesclant potents samples de guitarra amb las arisques rimes de Maxim. Al single "I Don't Care" la vocalista Porsha es revela com la seva partenaire ideal, ja que li dóna les rèpliques amb la mateixa actitud xulesca.
   La cantant Audra Nishita també té el seu moment de protagonisme, amb un to més relaxat a "Fallen Angel", mentre el raper Illmatrix rivalitza amb Maxim a la hip-hopera "Jump Spread". L'única participació de renom és Saffron, l'ex-líder de Republica, que ja havia col·laborat amb The Prodigy i ara posa la veu al tema "Heart Sing".
   Resumint, 'Fallen Angel' segueix en la línia del seu debut, i tot i perdre la frescor d'aquest i no ser res de l'altre món, resulta un trebal com a mínim interessant per a tot bon fan de The Prodigy.

- Fitxa Beck

BECK
Guero (març 2005)

   Beck Hansen és un d'aquells artistes als que l'adjectiu "polifacètic" els queda com anell al dit. Aquesta espècie de Peter Pan de la música moderna (qui diria que ja en té 35?) es reinventa a cada treball que fa i ens porta d'una banda a l'altra amb la seva genuïna mescla de pop, rock, folk, hip-hop, funk, electro i mil coses més.
   Després de l'introspectiu 'Sea Change' (02), Beck ens porta un disc amb un to més distès, on recupera l'eclecticisme del genial 'Odelay' (96). Per a això recorre de nou a la producció dels Dust Brothers, que amb un bon grapat de beats i algun sample posen les piles a aquest 'Güero'.
   El single "E-Pro" posa fil a l'agulla amb la seva distorsió guitarrera, mentre "Qué Onda Güero" ens porta de passeig pels carrers mexicans amb Beck rapejant en spanglish. El mig temps "Girl" ens posa de bon rotllo, per tal que després la balada "Missing" ens sedueixi amb els seus ritmes bossa nova, fent-nos evocar una preciosa posta de sol en una platja paradisíaca.
   Beck manté el tipus sense massa floridures en cançons com "Black Tambourine" o "Broken Drum", per després perdre el cap a l'estranya "Farewell Ride", amb sorollets de videojoc inclosos. No podem oblidar-nos del rap electrònic de "Hell Yes", la psicodelia del divertit "Rental Car" i el toc blues de "Go It Alone", amb Jack White dels White Stripes al baix.
   Si bé és cert que poques coses noves pot aportar a una fórmula tan personal i identificable com la seva, l'artista californià ens convenç novament amb aquest 'Güero'. I després ja poden anar-li dient allò de "aprenent de tot, mestre de res"...

- Fitxa Queens Of The Stone Age

QUEENS OF THE STONE AGE
Lullabies To Paralyze (març 2005)

   Per fi Josh Homme ha deixat de banda el seus diversos projectes (Desert Sessions, Eagles Of Death Metal) per donar forma al quart disc dels Queens Of The Stone Age. Després de l'impacte del notable 'Songs For The Deaf' (02), el nou treball destaca per l'absència del boig baixista Nick Oliveri, que va abandonar el grup per desavinences amb Homme.
   Si en alguna cosa es nota la marxa d'Oliveri és en l'absència dels seus solos de baix i els seus temes durs i descarnats, però Homme s'ha rodejat d'homes de la seva confiança per treure un disc potent i convincent. Només escoltant els primers acords de "Medication", el canyer "Everybody Knows That You're Insane" o "Tangled Up In Plain" reconeixem a l'instant el so stoner rock dels Queens. No falten tampoc temes llargs i experimentals com "Someone's In The Wolf" o "The Blood Is Love", que ens porten de viatge lisèrgic.
   Josh Homme no s'oblida de la seva mitja taronja, la punk Brody Dalle dels Distillers, i li dedica uns versos de "In My Head" i el single "Little Sister", en un acte romàntic certament singular. La pròpia Dalle fa un cameo a "You Got a Killer Scene There, Man" junt amb Shirley Manson de Garbage, en una col·laboració que en realitat no passa de testimonial. També apareix el ja habitual Mark Lanegan en varis temes, així com el barbut Billy Gibbons dels ZZ Top a "Burn The Witch".
   En definitiva, 'Lullabies To Paralyze' confirma a Homme com a líder absolut dels Queens i aconsegueix que ningú trobi a faltar a l'inimitable Oliveri. Ara només ens falta veure'ls en la seva nova gira.

Pàgina oficial:
www.daftpunk.com

DAFT PUNK
Human After All (març 2005)

   A finals de la passada dècada, Daft Punk van ajudar a trencar moltes barreres dins de la música electrònica. De la mà de 'Homework' (97), i amb la inestimable ajuda dels seus vistosos vídeos, aquest singular duo francès va fer arribar el house a un sector de públic al que mai hi hauria prestat atenció. Amb 'Discovery' (01) i el seu celebèrrim "One More Time" els va arribar l'èxit massiu i la conseqüent divisió entre fans. Amb el seu nou treball, Thomas Bangalter i Guy Manuel de Homem Christo intenten tornar a un so menys comercial i es reivindiquen com alguna cosa més que màquines de fabricar hits.
   Però que ningú s'espanti: 'Human After All' no ofereix d'entrada grans canvis en un so que ja ha marcat escola. Es reconeixen a l'instant els seus inacabables beats, els seus repetitius loops, els seus sintetitzadors Moog i les seves inconfusibles veus robòtiques. Vegin sinó temes com l'inicial "Human After All" o "Prime Time Of Your Life", que faran les delícies de qualsevol seguidor del grup i de qualsevol amb ganes de ballar. Però sí que és cert que el disc fuig en part del pop bombollejant del mencionat 'Discovery' (01), destil·lant en canvi un aire més fosc i arriscat. Ho podem apreciar gràcies a les guitarres del primer single "Robot Rock" i als aires a Black Sabbath a l'endiablada "The Brainwasher". Per la seva part, "Make Love" i la final "Emotion", amb un ambient molt més down-tempo, ofereixen una mica de calma enmig de tant desenfrè.
   Així doncs, un treball que els reconcilia amb els incondicionals del seu primer disc, però que ens deixa amb un dubte. Si van ser capaços de gravar aquest disc en només sis setmanes, ¿de què haurien estat capaços en cas de disposar de, diguem, quatre mesos? En qualsevol cas, no oblidem que, tot i seguir ocults darrera els cascos de robot, en el fons són humans.

- Fitxa Moby

MOBY
Hotel (març 2005)

   Segueixen els dies de vi i roses per a Richard Melville, àlies Moby, amb la seguretat d'haver trobat la fórmula de l'èxit que se li havia resistit en els seus inicis. Després del gran salt de la mà de l'eclèctic 'Play' (99), Moby ens entregava l'irregular '18' (02) que, a part d'algunes bones cançons, va resultar ser un soporífer empatx de chill-out. Ara, l'anomenat petit idiota, conscient que el millor és allunyar-se dels extrems, ens entrega un disc variat i amè que farà les delícies dels seus nous fans. Els fans de la seva etapa més hardcore hauràn de seguir esperant.
   Gravat al seu apartament de Nova York, 'Hotel' dóna un major protagonisme al Moby més rocker, a base de guitarres i teclats. No és que recuperi la tralla de discos com 'Animal Rights' (96), sinó que s'inclina per la fórmula oberta amb el brillant "We Are All Made Of Stars" del seu últim disc. Ho demostren temes com "Raining Again", "Beautiful", l'himne "Spiders" o el single "Lift Me Up", candidats a convertir-se en nous clàssics.
   Moby fa duo amb la vocalista Laura Brown a "Where You End", "Dream About Me" i la balada "Love Should". Brown protagonitza "Temptation", una versió down-tempo del tema de New Order que, tot i ser preciosa, poc té a veure amb l'original. Moby no oblida els seus orígens electrònics a "Very", mentre "Forever" i l'instrumental "Homeward Angel", més calmats i propers al chill-out, tanquen el disc.
   Resumint, 'Hotel' és un àlbum que convenç, i amb el que Moby s'assegura un bon número de hits fins a la seva propera entrega. Mentrestant, seguirà esperant que soni el telèfon amb motiu d'un nou spot de televisió.

Pàgina oficial:
www.idlewild.co.uk

IDLEWILD
Warnings/Promises (març 2005)

   (Text en preparació).

Pàgina oficial:
www.kaiserchiefs.co.uk

KAISER CHIEFS
Employment (març 2005)

   Joveníssim quintet de Leeds que debuta aqueste any amb un dels discos més frescos de la temporada dins de la nova onada hype que ens avasalla des de fa uns anys. Potser estem davant d'un esperadíssim revival del ja mort brit-pop per part dels nostàlgics dels noranta, però el que és segur és que 'Employment' és un disc fresc, ple de ritmes vertiginosos que recorden als primers Blur, amb influències d'una figura molt estimada pel grup, que és Paul Weller, o fins i tot amb puntejats en els que estan presents els mateixos germans Gallagher. En definitiva, un debut amb una actitut desenfadada que s'agraeix; divertit, entretingut i molt superior a altres basndes de l'estil com puguin ser Franz Ferdinand, Maxïmo Park o The Bravery.
   La proposta de Kaiser Chiefs amb 'Employment' és encertadíssima, i no només per la gran acollida que tenen avui en dia els grups d'aquest estil, sinó perquè la colecció de singles més que encertats és de cinc estrelles: "Everyday I Love You Less And Less", que obre el disc i amb la que és difícil tenir els peus quiets, o l'himne que és "I Predict A Riot", rebosant d'energia i actitut. "Na Na Na Na Naa", "Modern Way", un altres esclat de força com "Oh My God", o aquella mitja balada anomenada "You Can Have It All", en la que ens ensenyan el seu costat tendre però sense deixar de costat el ritme entre tant de single esbojarrat. La segona meïtat del disc és inferior, però no per això avorrida, ja que sembla ser que tot el que porti el nom de Kaiser Chiefs és gaudible al cent per cent.
   Aquste grup anglès ha firmat un dels debuts de l'any, esperem que no siguin flor d'un dia ni que decaiguin en els seus directes, on per cert són grans, molt grans, perquè sembla ser que el millor encara està per arribar.

Pàgina oficial:
www.themarsvolta.com

THE MARS VOLTA
Frances The Mute (març 2005)

   Segon treball del grup texà liderat pels sempre imprevisibles Omar Rodriguez i Cedric Bixler. Els que van ser guitarrista i cantant dels aclamats At The Drive-In van emprendre el seu projecte particular amb The Mars Volta i van sorprendre amb un debut de hardcore experimental tan explosiu com 'De-Loused In The Comatorium' (03). Ara tornen de la mà de 'Frances The Mute' amb un objectiu molt clar: anar encara més enllà.
  I és que aquest treball supera sobradament totes les cotes assolides pel seu debut: és, si això és possible, més extravagant, més experimental i més excessiu. El símptoma més clar d'aquesta extravagància és la inclusió de només cinc temes de llarga durada, dividits en parts i amb títols inintel·ligibles. L'única excepció és el single "The Widow", l'únic tema realment "normal", que resulta ser una pseudo-balada a l'estil de "Televators" del seu primer disc.
  Què dir d'ells que no es sàpiga? L'expressió "hardcore experimental" es queda curta per a descriure aquests tour de force que en ocasions superen els trenta minuts, com és el cas de "Cassandra Gemmini". S'hi recullen milers d'influències que van des del hardcore al rock progressiu, passant per la psicodèlia, el jazz o la música llatina. Serveixi com a exemple "L'Via L'Viaquez", que conté estrofes cantades en castellà, tot i que amb un inconfusible accent mexicà.
  Així doncs, escoltar de cap a peus un disc com 'Frances The Mute' resulta en si mateix una experiència quasi mística, i tot plegat ens confirma que qualsevol etiqueta grandiloqüent es queda petita per a descriure un grup que certament sembla acabat d'arribar de Mart.

Pàgina oficial:
www.asiandubfoundation.com

ASIAN DUB FOUNDATION
Tank (febrer 2005)

   Quart disc d'estudi de l'explosiu combo anglès d'origen paquistanès. Els anomenats midi-warriors són un clar exemple del mestissatge d'estils musicals, posant a la coctelera hip-hop, rock i música electrònica, tot plegat envoltat de l'aroma d'orient mitjà que els fa inconfusibles.
   Després de 'Enemy Of The Enemy' (03), Asian Dub Foundation utilitzen aquest disc per a llençar una vegada més els seus missatges polítics i de contingut social. En aquesta ocasió, com no podia ser d'altra manera, les seves crítiques van en contra de la guerra d'Iraq, tot i que també aprofiten per a denunciar la situació de la comunitat paquistanesa de Londres.
   L'àlbum s'obre amb "Flyover", amb un endiablat ritme drum n' bass, mentre a "Round Up" ens mostren el seu mestratge per a casar els ritmes aràbics amb els rampells més purament hip-hop. Brillen amb llum pròpia temes combatius com "Who Runs The Place" o el brillant "Take Back The Power", mentre "Hope" i el reaggae de "Tomorrow Begins Today" ens porten a passatges que recorden a Massive Attack. També ens trobem amb alguna petita sorpresa com la ballable "Powerlines", mentre la instrumental "Melody 7" tanca el disc de forma calmada.
   En definitiva, 'Tank' ens mostra uns Asian Dub Foundation en un magnífic estat de forma. Tot i haver perdut ja l'efecte sorpresa, es reafirmen en un so totalment identificable i, el que és més important, mantenen intacte el seu esperit reivindicatiu. No anaven pas a amansir-se així com així.

Pàgina oficial:
www.doves.net

DOVES
Some Cities (febrer 2005)

   I per fi ha arribat el momento de poder escoltar les noves cançons de Doves. Amb el bon regust que ens van deixar a tots amb el seu anterior treball, era d'esperar que confirmessin el que molts sospitaven. Qué? Doncs que Doves són una de les grans bandes del nostre temps.
   'Some Cities' és el títol del tercer disc dels mancunians, que segueixen pel camí que ja van marcar amb 'Lost Souls' (00) i 'The Last Broadcast' (02). No canvien l'estil, ni intenten enfocar mirades sobre ells, no els fa falta res d'aixòk, ja que fan el millor que saben fer, i el millor és que tot ho fan bé.
   Èpics, atmosfèrics, espectaculars, malencònics... això és el que predomina en la música de Doves. Un univers familiar i conegut on trío de Manchester treu a la llum tot el seu repertori, brillant i suggerent. 'Some Cities' ha estat produït per Ben Hiller (Elbow, Depeche Mode, Blur), i en ell es pot apreciar un so regular i coherent que no arriba a avorrir en cap moment, i que reafirma la qualitat compositiva de Doves, el seu bon gust i honestedat.
   "Some Cities" i "Black And White Town" obren el disc; la primera, creixent i esperançadora, amb unes guitarres poc menys que espectaculars; la segona, mostrant-nos als millors Doves, efusiva i immediata, amb una bateria i un piano que s'acompassarà amb els batecs del cor d'aquell qui l'escolti, quedant corprès d'aquest tema (o potser de la resta del disc) per a, com a mínim, la resta del dia.
   També tenen el seu lloc en el disc els passatges de somni com "Snowden", una preciosa peça que perfecciona encara més l'àlbum, per l'emotivitat que desprèn, o "The Storm", un altre somni en forma de cançó cantada per Andy Williams. "Almost Forgot Myself", "Walk In Fire", o "Someday Soon" ens mostren als Doves de tota la vida, amb el seu estil i segell inconfusible. Menció a part per a "Sky Starts Falling", hit immediat i demolidor, amb unes guitarres perturbadores que us faràn moure la mà com si n'estiguessiu tocant una, us ho assseguro.
   Doves ens regalen una vegada més un disc de notable alt, perfecte per a aquells que han predut la esperança amb grups de l'estil, que o bé no han mantingut la línia, o no han sabut evolucionar correctament. En aquest aspecte, Doves no arrisquen, però encerten.

Pàgina oficial:
www.patrickwolf.com

PATRICK WOLF
Wind In The Wires (febrer 2005)

   El jove compositor anglès que ja ens va sorprendre amb 'Lycanthropy' (03), torna a lloms del seu segon treball, 'Wind In The Wires', amb una fórmula semblant a l'anterior, però amb nous i més rics coneixements presents en la seva música. Si 'Lycanthropy' (03) va ser el debut devastador d'un jove artista amb un monstruós i estrany talent, 'Wind In The Wires' és el relat que continua la fosca història que el jove compositor està disposat a explicar-nos. És un veritable plaer comprovar com algú és capaç de seguir innovany dins de la música actual. I això que aquest multi-instrumentista té tan sols vint-i-un anys.
   Escoltant a Patrick Wolf podem viatjar per tot tipus de paisatges. Damunt de les seves melodies i dirigint la mirada i el cor allà on assenyali el dit de Patrick serem capaços de gaudir de monuments musicals tals com "Ghost Song", "The Gypsy King" o l'ensomiadora "Wind In The Wires", potser una de les més inspirades. La melodia galopant de "The Libertine", que obre el disc de forma magistral, el ritmo pausat i hipnòtic de "Teignmouth", o temes obscurs i inquietants com "The Shadow Sea" o dramàtics i solitaris com a "Apparition".
   S'atraveix amb la viola, el violí, el piano i fins i tot amb l'ukelele. Un talent envejable i brillant, així com una veu brutal capaç de convertir el propi Patrick en qualsevol dels personatges que viuen dins de les seves cançons. Cançons que reflexen tot tipus de vivències ocorregudes durant un adolescència quelcom difícil.
   Les seves composicions formen part d'un univers particular, on es mesclen el folk, el classicisme i la música popular. Contes terrorífics com "Tristan", la genial "This Weather", amb un ritme malaltís, o l'acollidora i simpàtica "Landsend", que tanca el disc deixant-nos amb ganes de més.
   La música està d'enhorabona. Un nou geni s'obre pas a poc a poc i es va sumant a la llista de joves compositors com Micah P. Hinson o Conor Oberst. Només fa falta posar-se a escoltar i caure rendit davant tal tormenta de talent compositiu.

Pàgina oficial:
www.lcdsoundsystem.com

LCD SOUNDSYSTEM
LCD Soundsystem (febrer 2005)

   LCD Soundystem s'han convertit quasi de la nit al dia en l'última gran sensació de la música de ball. Liderats per James Murphy, productor de bandes com The Rapture, !!! o Radio 4, pugen al carro del dance-punk del que fan gala aquests grups i que tant ha triomfat en els últims temps. La seva portada simple però efectiva deixa ben clar que l'objectiu d'aquest disc es fer ballar i passar-ho pipa.
  Es tracta del disc de debut del singular grup de Nova York, després de l'avançament que van suposar els aclamats singles "Losing My Edge", "Give It Up" i "Yeah", inclosos també en un EP de regal amb sis temes. LCD Soundsystem mesclen amb molt d'encert elements vuitanters com el funk i la música disco amb les guitarres i la influència de l'electrònica dels 90. Encara que, com ja hem dit, no és res de nou.
  El tema estrella del disc és probablement l'inicial "Daft Punk Is Playing In My House", una cançó irònica, divertida i que compta amb un vistós videoclip que s'està fent molt popular. Destaquen també temes com el repetitiu "Movement" o l'alegre "Disco Infiltrator", perfectes exemples del so que està forjant el grup.
  En definitiva, 'LCD Soundsystem' neix ja amb el beneplàcit unànime de la premsa musical, un fet que dóna a Murphy i els seus un bon marge de maniobra fins als seus pròximo treballs. Com era de preveure, estaran presents al Sonar 2005 i al Festival de Benicássim. Serà una bona ocasió per a comprovar si realment n'hi ha per tant o només seran flor d'un dia.

Pàgina oficial:
www.deathinvegas.co.uk

DEATH IN VEGAS
Milk It. The Best Of (febrer 2005)

   Sembla clar que Richard Fearless vol marcar un punt i a part en la carrera de Death In Vegas. Si només fa quatre mesos sortia 'Satan's Circus', un treball totalment instrumental i amb absència de singles, ara apareix 'Milk It', un recopilatori que repassa la carrera del duo anglès entre 1997 i 2002.
   El disc consta d'onze temes, entre els quals trobem cançons primerenques del seu debut 'Dead Elvis' (97), com "Rekkit", "All That Glitters" o el seu primer hit "Dirt". Encara que és ben sabut que l'èxit de Death In Vegas es deu en bona part a les col·laboracions de luxe. Un fet que va començar a 'The Contino Sessions' (99) de la mà de "Soul Auctioneer", amb Bobby Gillespie dels Primal Scream. Destaca l'inquietant crescendo de "Dirge", junt amb Dot Allison, a més de la fantàstica "Aisha", on participa l'incombustible Iggy Pop.
   Entre els seus temes més recents, del popular 'Scorpio Rising' (02), destaquen l'atmosfèrica "Girls" i els marcats ritmes de "Hands Around My Throat", on col·labora "Adult". Impossible oblidar-nos del rock amb ecos orquestrals de "So You Say You Lost Your Baby", amb el veterà Paul Weller, i de la magnífica "Scorpio Rising", juntament amb el sempre incorregible Liam Gallagher dels Oasis.
   En definitiva, 'Milk It' sembla donar el cop de carpeta definitiu a l'etapa més comercial de Death In Vegas. Un projecte que, tot i que a l'ombra de grans noms com Chemical Brothers o Prodigy, ha sigut peça clau en la unió de música electrònica i rock.

- Fitxa The Chemical Brothers

THE CHEMICAL BROTHERS
Push The Button (gener 2005)

   Cinquè disc d'estudi del duo format per Tom Rowlands i Ed Simmons, després del correcte 'Come With Us' (02) i el recopilatori 'Singles 93-03' (03). Aquest treball, titulat irònicament 'Push The Button', demostra que la música electrònica no està estancada. N'és una bona prova la irrupció amb força del hip-hop en alguns temes, cosa gairebé inèdita fins al moment per part dels de Manchester.
   L'explosiu "Galvanize" obre el disc mesclant les rimes de Q-Tip amb els ritmes aràbics, mentre "Left Right" ens porta al raper Anwar Superstar criticant la política de Bush. Segueixen les col·laboracions destacades a l'enganxadissa "Believe", junt amb Kele Okereke de Bloc Party, i a "Close Your Eyes", junt amb els Magic Numbers. Menció a part per a "The Boxer" amb la veu de Tim Burgess de The Charlatans, una dècada després de "Life Is Sweet". I per als que busquin els Chemicals de sempre, trobem temes com "Surface To Air" o "Come Inside".
   Resumint, un bon retorn per als Chemical Brothers, que els manté ben amunt i prova que, tot i aportant noves idees, el seu so clàssic es reconeix des del primer instant.

Pàgina oficial:
www.hoodmusic.net

HOOD
Outside Closer (gener 2005)

   (Text en preparació).