VARIS ARTISTES
B.S.O. Kill Bill Vol.2 (juny 2004)

   Després de l'excel·lent acollida de Kill Bill Vol.1 i de la seva ja popular banda sonora ens arriba ara un nou disc corresponent a la segona part de l'últim film de Quentin Tarantino. Tot i no tenir l'espectacularitat de la primera part, aquesta banda sonora manté el bon nivell en quant a varietat i qualitat de les cançons seleccionades.
   Segueixen presents alguns extractes de diàlegs de la pel·lícula, com les paraules de La Núvia mentre condueix un descapotable o la llegenda de Pai Mei explicada per Bill. Descobrim a Shivaree amb la suggerent "Goodnight Moon", i Malcolm McLaren ens delecta amb la balada "About Her". No podien faltar els ambients western de "Can't Hardly Stand It", així com el sempre present Ennio Morricone amb la misteriosa "A Silhouetee Of Doom" i l'èpica "L'arena" per a l'escena de l'escapada de La Núvia de la tomba de Paula Schultz.
   Sorprèn el flamenc de "Tu Mirá" dels oblidats Lole y Manuel, així com l'homenatge al desaparegut Johnny Cash a "A Satisfied Mind". Bones vibracions en temes instrumentals com "Summertime Killer" o la molona "The Chase", amb un teclat a l'estil The Doors. Finalment destaca també la versió de "Malagueña Salerosa" que fan Chingón, el grup de Robert Rodriguez, i que il·lustra els títols de crèdit, així com la japonesa "Urami Bushi", en realitat pertanyent al final de Kill Bill Vol.1.
   Aquesta compilació ens permet gaudir per partida doble de la pel·lícula protagonitzada per Uma Thurman. Una vegada més apreciem el gust de Tarantino per a elegir les cançons dels seus films; ha tornat a donar al clau. Per cert, la pel·lícula, magnífica.

Pàgina oficial:
www.thecure.com

THE CURE
The Cure (juny 2004)

   Després del seu enèsim intent de dissolució (ja en van tants...), un grans èxits i un recopilatori de cares B, The Cure ens retornen la il·lusió a l'escoltar el seu últim gran disc 'The Cure'. Sota la mà de Ross Robinson (Korn, Slipknot) a la producció, aquest ha aconseguit fer lluir el costat més cru i salvatge de la banda. Un àlbum on trobem a un Robert Smith totalment desfermat i immillorable, ampliant encara més el seu característic registre vocal.
   Només en escoltar l'in crescendo agònic de "Lost", la cançó d'obertura, ens adonem de l'energia que serà vessada al llarg del disc. Destacant la faceta pop-comercial del grup, trobem el melòdic single "The End Of The World", molt enganxadís. Tot i ser un disc molt més dur del que ens tenen acostumats, trobem temes amb les clàssiques atmosferes romàntiques i fosques pròpies de Smith a "Anniversary", "The Promise" i "Never". La cançó més dura la trobem a l'abrasadora "Us Or Them", amb uns baixos durs i pesats de l'excel·lent Simon Gallup, sobre els quals Robert Smith es desinhibeix enèrgicament.
   Sens dubte un petit com de timó en la trajectòria de The Cure, que els servirà per començar de nou després de la seva última decepció 'Bloodflowers' (00).

- Fitxa Beastie Boys
- Lletres Beastie Boys

BEASTIE BOYS
To The 5 Boroughs (juny 2004)

   Tornada a la feina per als Beastie Boys, sis anys després de l'aclamat 'Hello Nasty' (98). El trio de Brooklyn ens entrega un treball concebut com un homenatge a la ciutat de Nova York, ferida després de l'atac terrorista de l'11-S. Mike D, MCA i Ad-Rock aprofiten per carregar contra George Bush, amb un missatge polític que malgrat tot no desentona dins de les referències urbanes de les seves lletres.
   Musicalment, 'To The 5 Boroughs' recupera l'essència del hip-hop de la vella escola (amb samples de Public Enemy i Sugar Hill Gang), allunyant-se en part de la mescla estilística de discos anteriors com 'Check Your Head' (92) o 'Ill Communication' (94). En qualsevol cas, la capacitat del grup per a rimar com ningú i escriure grans cançons segueix intacta. Escolteu sinó temes com "3 The Hard Way", "It Takes Times To Build", o singles de la talla de "Ch-Check It Out" i "Triple Trouble".
   Resumint, un treball que es gaudeix d'una tirada, i que suposa un retorn que s'agraeix. I més després de veure la infinitat d'artistes de hip-hop comercial que inunden la MTV. Aquí hi ha els Beastie Boys, qui va dir Eminem?

Pàgina oficial:
www.velvetrevolver.com

- Fitxa Guns N' Roses

VELVET REVOLVER
Contraband (juny 2004)

   No podem ni imaginar-nos la cara que haurà posat Axl Rose després d'escoltar el primer disc de Velvet Revolver... I no n'hi ha per menys, aquest grup reuneix als ex-Guns N' Roses Slash, Duff i Matt junt amb Scott Weiland, cantant de Stone Temple Pilots, i el guitarrista Dave Kushner. Ja van donar el primer avís colant el tema "Set Me Free" a la Banda Sonora de The Hulk, però ara la cosa va de debò i ens presenten aquest magnífic 'Contraband'.
   Per fi un disc de rock and roll pur i dur! Són evidents les influències dels seus anteriors grups, (aquí hi tenim la veu de Weiland i els esmolats riffs de Slash), però sens dubte ens ofereixen una proposta totalment renovada i que mira cap endavant. Un treball homogeni i molt lograt que ens deixa cançons potents i d'alt octanatge com "Do It For The Kids", "Headspace" o el single "Slither". D'altra banda, trobem bones balades rock de la talla de "Fall To Pieces" o "You Got No Right", que tot i això no arriben al nivell de la mítica "Sweet Child O' Mine" dels Guns.
   En resum, 'Contraband' és el reflex de l'experiència i el talent d'una banda que, en cas de consolidar-se, té per davant un futur brillant. De moment esperarem la seva visita al nostre país, en una gira que promet molt.

Pàgina oficial:
www.thekillers.co.uk

THE KILLERS
Hot Fuss (juny 2004)

   (Text en preparació).

Pàgina oficial:
www.misskittin.com

MISS KITTIN
I Com (juny 2004)

   La DJ francesa Caroline Hervé, més coneguda com a Miss Kittin, es ja tota una habitual en l'oferta electrònica de festivals com el Primavera Sound, el Sonar o el FIB. El que no tanta gent coneixia és la seva faceta de creadora musical lluny dels plats i les discoteques. Així doncs, després de la seva col·laboració amb The Hacker a 'The First Album' (01) i altres projectes, Miss Kittin debuta en solitari amb 'I Com'.
   En aquest disc l'artista electrònica recull i mescla les seves variades influències musicals, a més de posar la seva veu en tots els temes. L'inicial "Professional Distorstion" (primer single) ens porta a l'electroclash pur i dur, així com l'irònic "Requiem For A Hit" i el repetitiu "Meet Sue Be She". També trobem peces més ballables com "Allergic" o "Soundtrack Of Now", que semblen tretes directament de les seves sessions de DJ. No ens oblidem de les miquetes de pop electrònic a "Kiss Factory", o els acostaments al chill-out de "Happy Violentine" o "Dub About Me".
   En resum, 'I Com' és un interessant experiment musical que busca anar més enllà de les pistes de ball. Ja podeu apuntar a Miss Kittin com la recomanació electrònica d'aquesta primavera. Fins i tot per a aquells que no coneguin la seva labor com a punxadiscos.

- Fitxa PJ Harvey
- Lletres PJ Harvey

P.J. HARVEY
Uh Huh Her (maig 2004)

   La nostra estimada Polly Jean Harvey torna amb el difícil repte de superar-se a si mateixa, després d'un disc tan esplèndid com ho va ser 'Stories From The City, Stories From The Sea' (00). Però una vegada més, la Polly no està disposada a repetir-se, i ens entrega un treball totalment diferent, on la simplicitat és la norma. Amb l'única ajuda de Rob Ellis a la bateria, la Polly ens entrega una sèrie de cançons despullades a la màxima expressió: tan sols la seva veu, la seva guitarra i poc més.
   La cruesa dels seus primers discos sembla tornar de la mà de temes com "The Life And Death Of Mr. Badmouth", "Who The Fuck?" o el primer single "The Letter". Però aquí hi trobem la Polly de sempre: acústica a "Shame", "My Pocket Knife" i intimista a "The Slow Drug", "You Come Through". El que ja no entenem és la sèrie de cançons minimalistes i intranscendents com "No Child Of Mine", "The End" o "The Desperate Kingdom Of Love", que no convencen i semblen estar-hi com a farciment.
   'Uh Huh Her' és, en definitiva, un disc que no decep, però que tampoc emociona. O dit d'una altra manera, el plat que ens serveix la Polly, no és que sigui dolent, ni que sigui fred. El que és és una mica soso.

Pàgina oficial:
www.kelliali.com

KELLI ALI
Psychic Cat (maig 2004)

   Segon disc en solitari de Kelli Ali, que com alguns ja sabreu va ser la cantant dels primers Sneaker Pimps. Una noia molt sol·licitada, ja que va col·laborar amb Linkin Park per al seu disc de remescles 'Reanimation' (02) (al tema "My December"), y també va ser l'estrella invitada al single "Play With Bootsy" del veterà artista del funk Bootsy Collins (col·laborador habitual de Fatboy Slim).
   Si bé el seu debut 'Tigermouth' (02) apostava obertament pel pop, el present 'Psychic Cat' mescla sense complexos les guitarres amb els teclats electrònics a l'estil Goldfrapp, donant com a resultat un disc eclèctic i sobretot molt sexy. Kelli ens posa les piles amb el potent rock de "Hot Lips", coqueteja amb els sons industrials a "Ideal", mentre "Psychic Cat" i "Voyeur" recuperen el trip-hop que la va donar a conèixer. El pop electrònic més ballable el podem trobar en cançons juganeres com "Home Honey I'm High" o "Graffiti Boy", i la bellesa de "Last Boy On Earth" tanca el disc amb guitarres acústiques.
   En definitiva, un pas més en la carrera de Kelli Ali, un disc que confirma els seus progressos com a compositora i que amb tota seguretat farà augmentar les trucades per a noves col·laboracions. El que dèiem, una noia molt sol·licitada.

- Fitxa Ash

ASH
Meltdown (maig 2004)

   Com un fènix renaixent de les seves cendres, Ash retornen per fer-nos vibrar de nou amb el seu pop-rock guitarrer i enèrgic. El quartet de Belfast ha tingut sempre l'avantatge de ser comparat amb Weezer o Foo Fighters abans que amb la gran majoria de grups britànics. Tot i la seva joventut, el grup liderat per Tim Wheeler ens entrega un àlbum madur i directe, amb l'experiència que els han donat els seus tres primers discos.
   I la veritat és que el so d'Ash no ha canviat molt respecte al seu anterior 'Free All Angels' (01), si bé en aquesta ocasió primen els cops de guitarra per sobre dels mitjos temps pop. Una cosa evident després d'escoltar cançons com l'enganxadissa "Evil Eye", "Clones" o el potent primer single "Orpheus". La guitarrista Charlotte Hatherley posa les virgueries a temes com "Out Of The Blue" o "Vampire Love", amb un aire a Smashing Pumpkins. Finalment, els mitjos temps marca de la casa tenen també el seu lloc a "Starcrossed" i "Renegade Cavalcade".
   Així doncs, 'Meltdown' és un disc d'aquells que et recarreguen les piles a cop de guitarra i amb bones melodies, i això avui en dia no ho fa qualsevol grup. Que ningú ho dubti: Ash han tornat disposats a donar molta guerra.

Pàgina oficial:
http://sibylvanegirls.cjb.net

SIBYL VANE
Mermelada de tomate (maig 2004)

   Sibyl Vane és un grup de Barcelona i voltants format per la Padi, la Luciana i la Rocío, i per al qual les coses han anat molt ràpid. Primers concerts, gravació del disc, mini-gires per Espanya... tot plegat en poc més d'un any. Han participat a festivals com el Primavera Sound o el BAM; tocat a Madrid, Bilbao i Málaga; i telonejat a grups de la talla de Standstill o Nueva Vulcano.
   Gravat en poc més d'una setmana, 'Mermelada de tomate' és un disc fresc i directe, ple de cançons enganxadisses que quan menys t'ho esperis et veuràs cantussejant pel carrer. En ell Sibyl Vane uneixen melodies senzilles però efectives, en la més pura tradició del rock alternatiu, amb veus més pop i lletres de les que encara estem buscant el significat.
   Destaquem temes com "Iba a decirte", "Arde puente" o "Hey na na ná", a més dels canvis de ritme de "Agua en los bolsillos". Fins i tot s'atreveixen a cantar en francès a "Pomme de terre" i en anglès a "Yo disparo tú", amb resultats més que notables. La divertida "Hongos" dóna pas a la sorpresa final: una cançó oculta, acústica, sense títol i de gran bellesa.
   El tancament perfecte per a un disc curt com un sospir, però molt intens. I es que aquí es compleix allò de "el que és bo, si és breu, dues vegades bo". Només ens queda preguntar-nos, per a quan el segon?

Pàgina oficial:
www.thevines.com

THE VINES
Winning Days (març 2004)

   Els australians Vines retornen després de l'enrenou causat pel seu debut 'Highly Evolved' (02), un disc de rock rabiós, enèrgic i ple d'hormones juvenils que els va llençar a l'èxit a costa de convertir-los en el hype del 2002 (i en van...). Fins i tot el programa 'Silenci?' es va fer amb el seu hit "Outtathaway!" per a la sintonia. Però sembla que amb el present 'Winning Days' les coses canviaran una mica. La seva portada psicodèlica ens en dóna algunes pistes.
   En realitat ens trobem amb un treball on la ràbia adolescent conviu amb la posada al dia de les velles ensenyances dels Beatles. Una fet que ja s'intuïa al seu debut, però que aquí es confirma. Les restes de la seva actitud més gamberra les hem de buscar en cançons com "Animal Machine", "Fuck The World", o el single "Ride". En canvi, en temes com "Autumn Shade II", "Rainfall" o "Amnesia" ens sembla tornar a sentir a Lennon cantant des del més enllà. Salvant les distàncies, és clar.
   Serà que The Vines han madurat? Ho dubtem, encara són molt joves per això. Però sembla que aquesta espècie de doble personalitat els serveix per no quedar-se encasellats (altres com The Strokes no poden dir el mateix). El resultat és un treball interessant i que es deixa disfrutar. Això sí, no apte per als puretes declarats.

VARIS ARTISTES
BSO Kill Bill Vol.1 (febrer 2004)

   Suposem que a aquestes alçades tothom ja haurà vist Kill Bill Vol.1, l'últim film de Quentin Tarantino. Kill Bill no només és una gran pel·lícula, sinó que a més compta amb una banda sonora que no deixa a ningú indiferent. I és que Tarantino ens té ja acostumats a bandes sonores que rescaten cançons dels anys 70 i 80, aconseguint un resultat espectacular (tots recordem la de Pulp Fiction, per exemple).
   La compilació comença amb "Bang Bang (My Baby Shot Me Down)" de Nancy Sinatra, que il·lustra els títols de crèdit. Trobem una mica de tot: ambients de spaghetti western a "The Grand Duel", l'inquietant xiulet de Daryl Hannah a "Twisted Nerve", o les trompetes impossibles de "Green Hornet". Menció especial per a un tema tan pel·liculer com "Battle Without Honor Or Humanity" i per al divertit "Woo Hoo" del trio femení 5,6,7,8’s. Tot i que potser la millor cançó és "Don’t Let Me Be Misunderstood" (la de les guitarres flamenques), que diguin el que diguin li dóna un aire èpic a l'escena de la lluita a la neu. Hi ha també algun tema en japonès, un parell de diàlegs de la pel·lícula, i alguns efectes de so totalment prescindibles.
   Resumint, es tracta d'una bona i variada banda sonora. Tot i que, com sol passar en aquest tipus de compilacions, s'ha prescindit de bona part dels temes que apareixen a la pel·lícula. Tranquils, que podeu descarregar la resta de cançons de forma gratuïta a www.killbill2.net.

Pàgina oficial:
www.marlango.net

MARLANGO
Marlango (febrer 2004)

   Primer va ser Najwa Nimri, després Carla Bruni... i ara Leonor Watling és l'última actriu passada a cantant que aconsegueix bons resultats. Watling va crear el grup Marlango juntament amb pianista Alejandro Pelayo i el trompetista Oscar Ybarra, i després d'anys de treballar en les cançons, ara s'atreveixen a donar un pas endavant. Treuen el seu debut amb tota la modèstia del món, encara que amb tota seguretat el ganxo de la bella actriu funcionarà perquè molts descobreixin aquest disc.
   Es tracte d'un treball relaxat, agradable, i que fuig de comercialitats fàcils. Leonor Watling se'ns descobreix com una bona solista sense cap tipus de complex per cantar en anglès, cosa que potser li farà replantejar la seva carrera. El grup ens ofereix peces amb gran influència del jazz, com "I Suggest" o els singles "Madness" i "Enjoy The Ride". També trobem temes de tall més festiu com "It’s All Right" o "Once Upon A Time", d'aquells que et posen de bon humor sense adonar-te'n. Finalment, deixen lloc per a una faceta més intimista i malencònica, amb "Nico" o "My Love".
   El resultat és un disc ideal per a crear un ambient íntim i tranquil. Ignorem si a partir d'ara Marlango seran considerats el no va més del moderneig, però això és una cosa que a nosaltres ja no ens importa.

Pàgina oficial:
www.franzferdinand.co.uk

FRANZ FERDINAND
Franz Ferdinand (febrer 2004)

   Fem una mica d'història. Franz Ferdinand va ser un arxiduc austro-hongarès, l'assassinat del qual va provocar l'inici de la Primera Guerra Mundial. Noranta anys més tard (ara) apareix un quartet de Glasgow amb una obra de títol homònim que ha revolucionat les llistes d'èxits.
   Franz Ferdinand prediquen un estil que mescla el punk, pop, funk dels 80 i unes bases rítmiques a l'estil disco. Amb un look que recorda a Jarvis Cocker (Pulp), han compost "Take Me Out", single que els ha fet arxiconeguts. Alex Kapranos (veu i guitarra) canta melodiosament sobre la melancòlica "Auf Achse", una de les cançons amb més feeling del disc. "Tell Her Tonight" s'introdueix amb pinzellades suffle blues i es fon amb una tornada rock totalment crua. Encara que el nostre tema preferit és "Jaqueline", des de la vellutada veu sobre els primers acords, fins a la seva arrencada guitarrera al llarg de la cançó.
   No hi ha dubte que Franz Ferdinand és el grup revelació del 2004, i en un futur segurament que un dels grans. Ja són molts els que s'han quedat bocabadats. T'hi atreveixes tu? Us recordem que d'aquí a poc els podrem disfrutar en directe al festival Primavera Sound.

Pàgina oficial:
www.courtneylove.com

- Fitxa Hole

COURTNEY LOVE
America's Sweetheart (febrer 2004)

   Qui no coneix a Courtney Love? Famosa mundialment per ser la viuda de Kurt Cobain, Courtney portava anys apartada de la música, després de la dissolució del seu grup Hole. Es més, va preferir fer carrera al cinema de Hollywood, tot i que amb resultats més aviat mediocres (només destaca el seu paper a L'escàndol de Larry Flint). Als últims anys, Miss Love ha estat notícia per les seves disputes amb els ex-Nirvana, l'agressió a una hostessa d'avió i la seva escandalosa sessió de fotos per a la revista Q. Així que potser per a calmar una mica les ànims i fer el que millor se li dóna, Courtney retorna al món del rock amb el seu debut en solitari.
   'America's Sweetheart' ens retorna en bona part als ambients optimistes de l'últim disc de Hole, l'exitós 'Celebrity Skin' (98). Ens ho recorden temes melòdics com "Hold On To Me", "Sunset Strip" o "Almost Golden". Això sí, la Courtney no oblida els seus orígens més punk, i ens entrega trallassos guitarrers de la talla de "Julian" o el primer single "Mono". Alguna sorpresa? Doncs sí, sembla que la música de la banda del seu difunt marit ha calat fons a la senyoreta Love. En són prova temes com "All The Drugs", "Hello" i particularment "I'll Do Anything", on la Courtney no té cap pudor en robar els acords del famós "Smells Like Teen Spirit" de Nirvana. Però és clar, qualsevol li ho discuteix.
   Aquest disc ens confirma que ni els anys ni els platós de cine han estovat a Courtney Love. Una dona sense pèls a la llengua que, si hem de dir la veritat, potser trobàvem una mica a faltar.

- Fitxa Incubus

INCUBUS
A Crow Left Of The Murder (febrer 2004)

   Després d'arrasar amb el seu anterior treball 'Morning View' (01), el quintet californià torna amb ganes de repetir. La creativitat en aquest treball flueix a través de la ràbia i indignació provocada pels desgraciats esdeveniments mundials que tots coneixem. També ha tingut repercussió la sortida del baixista Alex Katunich i els problemes judicials entre discogràfica i banda. És a dir, que aquests nois volien més diners, que espavilats...
   Observem que és un àlbum bastant heterogeni, en quant a estil i composició. Cadascun dels seus integrants aporta un ingredient diferent, ja siguin les influències jazz del guitarrista Mike Einziguer, l'ampli registre vocal de Brandon Boyd i les seves lletres poèticas de caire social.
   El tema més destacat és el single "Megalomaniac", un genial himne grunge que arremet contra un president molt poderós que sempre fa el que vol. Qui serà...? Fragilitat consumada a la balada "Southern Girl" i l'estil Incubus de sempre a "Agoraphobia", plena de detalls i amb una tornada refrescant. Èxit assegurat amb un treball que no sorprèn tant com els anteriors, però que recomanem per la seva alta qualitat.

Pàgina oficial:
www.scissorsisters.com

SCISSOR SISTERS
Scissor Sisters (febrer 2004)

   Scissor Sisters son l'última gran sensació que ens arriba de Nova York, una banda certament molt particular començant pel seu nom. Sota les "germanes tisora" s'hi amaguen quatre homes i una dona tot i que, com haureu endevinat, tres d'ells acabats de sortir de l'armari.
   Liderats per l'histriònic Jake Shears i Ana Matronic, Scissor Sisters reivindiquen com pocs l'orgull gay més festiu i discotequer, tenint com a clares influències la música disco dels 70, Elton John i les veus quasi femenines a l'estil Bee Gees.
   Perfecte arrencada de la mà de "Laura", amb un marcat ritme de piano, per donar pas al seu hit "Take Your Mama Out", un tema alegre i d'un aire festiu contagiós. Destaca també la versió disco de "Comfortably Numb" dels Pink Floyd, amb un falset de Shears quasi irritant. No podem oblidar-nos de la preciosa balada "Mary", així com cançons d'allò més variades com la irònica "Tits On The Radio", la luxuriosa "Filthy / Gorgeous" o l'enganxadissa "Better Luck Next Time". Finalment, "Return To Oz" és una esplèndida cançó acústica amb un aire somiador i que serveix per tancar el disc.
   En definitiva, un àlbum de debut molt amè i sense alts i baixos, una entrada d'aire fresc a la música pop que ha generat una revolada al Regne Unit que no n'hi ha per menys. Encara no l'has escoltat?

Pàgina oficial:
www.aufdermaur.com

- Fitxa Hole

AUF DER MAUR
Auf Der Maur (febrer 2004)

   Sorprenent debut en solitari de la canadenca Melissa Auf Der Maur, a la que molts recordem com ex-baixista de Hole i Smashing Pumpkins. La Melissa ens mostra la seva faceta com a cantant, i a més descobrim el seu talent a l'hora d'escriure bons temes. Val a dir que li han donat un cop de mà ni més ni menys que Josh Homme (Queens Of The Stone Age) i James Iha (ex-Pumpkins), entre d'altres. El resultat és un àlbum potent, molt atractiu i sense concessions comercials.
   El disc està ple de referències als grans grups del rock alternatiu, però tot envoltat del toc personal de la Melissa. Ens dónen la raó temes guitarrers com "Real A Lie", la coqueta "I'll Be Anything You Want" o el primer senzill "Followed The Waves". Cançons fresques i enganxadisses com "Taste You", "Would If I Could" (herència directa de Hole), o la hipnòtica "Head Unbound" parlen per si soles. En total, dotze temes que no deixaran a ningú indiferent.
   No exagerem si diem que 'Auf Der Maur' és el disc que el rock alternatiu portava esperant des de fa molt de temps. La Melissa i el seu grup han estat presentant-lo en gira com a teloners de A Perfect Circle. Afortunats som els que vam poder veure-la en directe.

Pàgina oficial:
www.intairnet.org

AIR
Walkie Talkie (gener 2004)

   Amb el seu magnífic debut 'Moon Safari' (98), el duo francès format per Nicolas Godin i Jean-Benoit Dunckel va obrir la porta a un nou estil de pop experimental elegant i d'aire calmat. Les seves principals característiques eren l'ús de sintetitzadors Moog i del vocoder per donar a la seva veu un aire robòtic, dos elements que curiosament van fer servir al mateix temps els també francesos Daft Punk.
   Tot i l'èxit temes com "Sexy Boy" o "Kelly Watch The Stars", els seus posteriors treballs '10,000 Hz Legend' (01) i la banda sonora de Las Vírgenes Suicidas van suposar per a molts una baixada creativa i van refredar totes les expectatives que es tenien sobre ells. La bona noticia és que el present 'Walkie Talkie' porta a Air a trobar de nou el nord per a il·lusionar-nos i emocionar-nos una altra vegada. Encara que només sigui una miqueta.
   Sense perdre ni mica del seu so electrònic, Air donen més importància a instruments convencionals. D'aquesta forma, les guitarres acústiques afegeixen un toc molt especial al single "Cherry Blossom Girl", que deu també la seva dolçor a las veus femenines angelicals. El mateix passa amb l'encantador "Universal Traveler", que ens porta de viatge cap a paisatges imaginaris sense moure'ns del seient.
   "Run" ens acosta a ambients que recorden al Moby más chill-out, mentre l'instrumental "Mike Mills" aconsegueix fascinar-nos amb una melodia al teclat tan simple com efectiva. No podem oblidar-nos de la somiadora "Surfin' On A Rocket", a més de petites sorpreses com el banjo de "Biological" o un aire més animat a "Alpha Beta Gaga". El disc es tanca amb "Alone In Kyoto", un tema amb aire japonès inclòs també a Lost In Translation (novament un film de Sofia Coppola).
   En definitiva, amb aquest treball Air recuperen bona part de la màgia del citat 'Moon Safari' (98). Un disc encantador que farà les delícies dels amants d'allò més modern i més cool.

Pàgina oficial:
www.maroon5.com

MAROON 5
Songs About Jane (gener 2004)

   Els californians Maroon 5 apareixen davant dels nostres ulls com uns nois sensibles al mateix temps que picarons, políticament correctes i amb un cantant que tota bona mare voldria tenir de gendre. En realitat són molt més que un nou producte de la radiofórmula, i escoltant detingudament les dotze peces que formen el seu debut 'Songs About Jane' ens n'adonem.
   Editat en realitat dos anys enrere, fins a principis de 2004 no va ser publicat el disc a Espanya. Amb el pas del temps aquest treball ha arribat a vendre fins a vuit milions de còpies a tot el món, i Maroon 5 han estat galardonats amb el Grammy 2005 al millor nou grup. És d'obligació descobrir què és el que els fa tan irresistibles.
   Liderat pel guaperes d'Adam Levine, el quintet de Los Angeles ens entrega un treball de pop-rock agradable, ric en guitarres i teclats, i amb influències de soul i r&b. Una colecció de cançons d'amor i desamor, en bona part inspirades en el trencament del propi Adam amb una noia anomenada Jane. Sens dubte la repercussió de cançons com la canyera "Harder To Breathe", que obre el disc, o el hit "This Love" ha estat el detonant de l'èxit de Maroon 5. Pero no se'n vagin, que encara n'hi ha més.
   Temes com el juganer "Shiver" o "The Sun" logren mantenir l'atenció a mesura que va avançant l'àlbum. No podem oblidar-nos de la popular balada "She Will Be Loved" o el deliciós mig temps "Sunday Morning". També destaquen cançons com "Tangled", la balada "Secret", a l'estil Jamiroquai, i fins i tot es permeten la frivolitat d'incloure el tema "Not Coming Home" interpretat en directe.
   En definitiva, deixant de banda els prejudicis podem dir que ens trobem davant d'un bon disc de debut, amb el mèrit de mantenir un nivell alt en totes les seves cançons. Potser Maroon 5 no són res de l'àltre món i el seu nivell de comercialitat és evident, però aquí ningú ens està intentant vendre gat per llebre.

Pàgina oficial:
www.thecrystalmethod.com

THE CRYSTAL METHOD
Legion Of Boom (gener 2004)

   Sovint entesos com la resposta americana als Chemical Brothers, The Crystal Method es van donar a conèixer el 1997 de la mà del seu brillant debut 'Vegas' (97). Més propers al so de Propellerheads o Prodigy, van arribar a vendre milió i mig de discos als Estats Units gràcies a cançons com "Busy Child" o la seva renovada versió de "(Can't You) Trip Like I Do" junt amb Filter, per a la banda sonora de Spawn.
   Les remescles per a tercers son l'altra especialitat del dúo format per Ken Jordan i Scott Kirkland. Temes de grups tan diferents com Rage Against The Machine, Garbage, Orbital o P.O.D. han estat posats de cap per avall per part dels Method, i posteriorment recopilats en el disc 'Community Service' (02).
   El seu segon treball d'estudi 'Tweekend' (01) confirmava la bona marxa del grup, però el present 'Legion Of Boom' sembla haver perdut la inspiració dels seus primers discos. Les cançons del nou àlbum sonen buides i repetitives, com si la seva fórmula s'hagués esgotat.
   Tot i això, el disc tira de col·laboracions destacades per mirar de donar-se un nom. Una de les més cridaneres es la del ex-Limp Bizkit Wes Borland, que posa la guitarra en els temes "Weapons Of Mass Distorstion" i el single "Born Too Slow", que compta també amb la veu del ex-Kyuss John Garcia. El raper Rahzel, Lisa Kekaula dels Bellrays i fins i tot l'actriu Milla Jovovich a "I Know It's You" són altres dels participants en aquest disc.
   Però com anàvem dient, cap col·laboració estrella pot aixecar aquest disc, que sense ser infumable ens mostra a uns Crystal Method que han arribat a un carreró sense sortida. Millor que es prenguin un respir i aprofitin per mesclar cançons alienes. A veure si així els vénen al cap algunes idees.