Arxius 2005
Arxius 2004
Pàgina 1
Pàgina 2
- Guano Apes
- Pearl Jam
- Gwen Stefani
- Nirvana
- A Perfect Circle
- Placebo
- The Donnas
- Mos Def
- Le Tigre
- Fatboy Slim
- Korn
- Marilyn Manson
- Interpol
- Rammstein
- Green Day
- Papa Roach
- Björk
- The Prodigy
- Lagartija Nick
- Red Hot Chili Peppers
Llista recomanada 2004
Arxius 2003
Arxius 2002
Anys 90
Fitxes
Lletres
Votacions
Col·legueig (links) |
 |
- Fitxa Guano Apes
|
GUANO APES Planet Of The Apes. The Best Of (novembre 2004)
Guano Apes s'han consagrat com una de les millors noves bandes de rock que han sortit d'Europa en els últims anys, en
resposta al tan sobat nu-metal que ens arriba d'Estats Units. Capitanejats per la carismàtica Sandra Nasic, Guano
Apes recullen el testimoni de formacions com Skunk Anansie, amb l'afegit de ser un grup amb un gran sentit de l'humor (com
es pot comprovar en els seus videoclips).
Tot i comptar amb només tres discos d'estudi, els alemanys han trobat ara el moment de recopilar en aquest 'Planet Of
The Apes' tots els seus singles, a més d'afegir-hi altres cançons destacades. Així fins a arribar a 18 temes; a això se li diu
ser generós.
El disc s'obre amb el seu nou single "Break The Line", per després repassar la seva carrera des del seu primer i no tan llunyà
disc 'Proud Like A God' (97). Cançons com "Open Your Eyes", l'agressiva "Lords Of The Boards" o l'assosegada "Rain" van
marcar un punt de partida per als Guano Apes. L'exitós 'Don't Give Me Names' (00) és el treball que compta amb una major
representació en aquest recopilatori: temes com "No Speech", el mig temps "Living In A Lie" o la llorejada versió del "Big
In Japan" d'Alphaville van obrir el grup al gran públic.
Per la seva part, l'encara fresc 'Walking On A Thin Line' (03) compta
amb temes de la talla de "Scratch The Pitch", el potent "You Can't Stop Me" o "Pretty In Scarlet". S'aprofita també per donar
sortida a singles solts com el llunyà "Don't You Turn Your Back On Me" o la seva divertida versió de "Kumba Ya" juntament
amb Michael Mittermeier.
Podem posar en dubte l'oportunisme d'aquest disc i l'elecció poc encertada dels "no-singles", però en qualsevol cas sempre
és un plaer tornar a escoltar a Sandra i els seus esbojarrats companys. La sortida d'aquesta compilació coincideix amb la
d'un DVD del mateix títol que recull videoclips del grup, actuacions en directe i altres curiositats.

[Adrià Font]
|
 |
- Fitxa Pearl Jam
- Lletres Pearl Jam
|
PEARL JAM Rearviewmirror (Greatest Hits 1991-2003) (novembre 2004)
Pearl Jam és un dels pocs grups supervivents de l'època daurada de l'anomenat grunge, que va tenir com
a epicentre la ciutat de Seattle a principi dels anys 90. I el cert és que en tot aquest temps moltes coses han
canviat per a Pearl Jam, també ells han "fet l'evolució". Poc queda d'aquelles gires impactants, d'aquell nervi
i agressivitat; el grup d'Eddie Vedder ha madurat però conserva el mateix esperit i la mateixa capacitat per a
emocionar-nos. En tot aquest temps ens han deixat discos enormes com
'Ten' (92), 'Vs.' (93) o 'Vitalogy' (94), i altres més discrets com 'No Code'
(96) o 'Binaural' (00).
Si fa poc més d'un any era 'Lost Dogs' (03), compilació de cares B, ara 'Rearviewmirror' recull en un doble CD els
millors moments de la seva carrera. El primer disc està clarament enfocat cap a les cançons més rockeres del seu
repertori: els mítics himnes "Alive" i "Even Flow", la rara "State Of Love And Trust", clàssics com "Dissident",
"Corduroy" o temes més recents com el brutal "Do The Evolution" i "Save You". D'altra banda, el segon disc ens
mostra en bona part la cara més melòdica de Pearl Jam: des de la melancònica "Black" fins a "I Am Mine",
passant per la inoblidable "Daughter", "Better Man" o la captivadora "Given To Fly".
Així doncs, aquest recopilatori serveix d'homenatge a una de les bandes de referència obligada en l'última dècada.
Un punt i a part cap al seu nou disc i la seva (esperem) nova gira.

[Adrià Font]
|
 |
Pàgina oficial: www.gwenstefani.com
|
GWEN STEFANI Love. Angel. Music. Baby. (novembre 2004)
Qui no coneix a Gwen Stefani? La líder de No Doubt llança la seva carrera en solitari, i el cert és que ho té tot a favor
per a triomfar: casada amb el cantant del grup Bush, fashion victim declarada i apassionada de dissenyadors com
Galliano, actriu de Hollywood a El Aviador i icona gay com Kylie Minogue. Fins i tot s'ha atrevit a treure una línia de
roba anomenada "Lamb", que és el seu malnom familiar a més de les sigles del títol d'aquest disc.
A ningú li hauria d'estranyar la direcció comercial que pren Gwen Stefani amb aquest debut, ja que el seu últim treball amb
No Doubt 'Rock Steady' (01) ja apuntava cap a aquest camí. Ara Stefani té l'oportunitat de deixar anar les seves inquietuds
creatives, comptant amb un amplíssim espectre de referències musicals, a més d'una sobreproducció quasi
exagerada.
El disc s'obre amb "What You Waiting For?", single enganxadís que homenatja, a l'estil Cyndi Lauper, el pop dels
anys 80. "Rich Girl" adapta el "if I was a rich man" junt amb la rapera Eve i la producció de Dr. Dre, mentre la pròpia
Stefani no dubta a rapejar a "Hollaback Girl". Destaquen cançons de pop desenfadat com "Bubble Pop Electric",
"Crash" o "Harajuku Girls", dedicada a les fashion victims japoneses.
El seu coqueteig amb el r&b a la sensual "Luxurious" es un altre dels moments álgids, que contrasta amb la
l'aparició estel·lar de New Order a la brillant "The Real Thing". El disc es tanca amb la col·laboració d'Andre 3000 dels
exitosos Outkast per al tema "Long Way To Go", on tots dos canten sobre el llarg camí que queda per a erradicar el
racisme.
Resumint, 'Love. Angel. Music. Baby.' és un disc evidentment frívol però no per això menys interessant. Amb ell, Gwen
Gwen Stefani reuneix tots els ingredients per a assolir l'èxit comercial i convertir-se en la penúltima gran estrella del
pop. Tremola, Madonna!

[Adrià Font]
|
 |
- Fitxa Nirvana
- Lletres Nirvana
|
NIRVANA With The Lights Out (novembre 2004)
Fa dos anys van aconseguir fer-nos dentetes amb la sortida del recopilatori 'Nirvana' (02) i el tema inèdit "You Know You're
Right". Resolt el conflicte entre la sempre polèmica Courtney Love i els membres restants de Nirvana, ens arriba ara
l'esperadíssima caixa de rareses del grup de Seattle. Titulada 'With The Lights Out', la caixa conté tres CD's, un llibret i un
DVD amb actuacions mai vistes.
Centrant-nos en els tres discos, contenen un total de 61 cançons, la major part d'elles inèdites. Es recullen preses en
directe, assaigs, versions acústiques i gravacions per a la ràdio. Resulta interessant veure com van evolucionar alguns
temes fins a quedar tal i com els coneixem avui, mentre d'altres mai van arribar a editar-se. En quant a les cares B i altres
rareses d'estudi, moltes d'elles ja eren conegudes pels seguidors del grup ("Curmudgeon", "Marigold", "Sappy"), però no
és el cas de les totalment noves "Old Age", "Do Re Mi" i la tan desitjada "Verse Chorus Verse".
En definitiva, una compra obligada per a qualsevol bon fan de la banda de Kurt Cobain. Un treball que sembla posar fi a la
història de Nirvana. O potser no, ja que ens consta que existeixen rareses que encara no han vist la llum. Què hi té a dir
la senyora Love?

[Adrià Font]
|
 |
Pàgina oficial: www.aperfectcircle.com
- Lletres A Perfect Circle
|
A PERFECT CIRCLE eMOTIVe (novembre 2004)
Quasi sense donar-nos temps a assaborir l'esplèndid
'Thirteenth Step' (03), A Perfect Circle retornen en poc més
d'un any amb el curiós 'eMOTIVe'. Es tracta d'un treball amb un evident esperit pacifista (només fa falta veure la
seva portada), motivat en gran part per la guerra d'Irak i la política internacional del govern dels Estats
Units. És significatiu el fet que aquest disc va ser publicat el dia de les eleccions americanes.
En l'aspecte musical, es tracta essencialment d'un disc de versions, totes relacionades d'alguna forma o altra
amb la guerra i la pau. El cas més sonat és sens dubte la versió lliure de l'"Imagine" de John Lennon, amb un aire
fosc i fins i tot pessimista. També trobem homenatges a Marvin Gaye ("What's Going On"), Depeche Mode ("People
Are People"), Led Zeppelin ("When The Levee Breaks") o Devo ("Freedom Of Choice"), entre d'altres. A més, destaca
la inclusió de dos temes totalment nous: el potent "Passive", que no hauria desentonat a
'Thirteenth Step' (03), i "Counting Bodies Like Sheep" un remix
industrial de "Pet" per part de Danny Lohner de Nine Inch Nails.
En definitiva, 'eMOTIVe' és un treball experimental que no arriba a l'alçada dels seus dos primers discos, però que
no per aquest fet deixa de ser interessant. Sigui com sigui, el grup capitanejat per Billy Howerdel i Maynard James
Keenan recupera l'esperit reivindicatiu que el rock no hauria d'haver perdut mai.

[Adrià Font]
|
 |
- Fitxa Placebo
- Lletres Placebo
|
PLACEBO Once More With Feeling. Singles 1996-2004 (octubre 2004)
Placebo s'han convertit en només 8 anys en un dels màxims exponents del rock anglès actual. Han sabut combinar a
la perfecció un so molt personal amb una imatge fortament ambigua. Després de la llarga i exitosa gira que els
va portar a presentar 'Sleeping With Ghosts' (03), el grup liderat per
l'andrògin Brian Molko fa balanç de la seva carrera fins ara.
'Once More With Feeling' repassa els singles de Placebo en estricte ordre cronològic, des del llunyà "36 Degrees"
fins al més recent "Protege Moi". Hi podem trobar clàssics de la banda com "Teenage Angst", el famós "Nancy Boy"
o el fantàstic "Pure Morning". Queden reflexades las diferents facetes del grup: el rock de "Special K", o "The
Bitter End", el seu costat més intimista en "Special Needs" o "Without You I'm Nothing" (amb David Bowie) i fins i
tot la seva faceta més electrònica, de la mà de "Taste In Men" i "English Summer Rain". A més, s'aprofita per a
incloure dos temes nous: "I Do" i l'atractiu "Twenty Years".
La sortida d'aquest treball coincideix amb la d'un DVD que recull tots els videoclips del grup, a més del ja
disponible 'Soulmates Never Die' que ens mostra la seva última gira. En qualsevol cas, el descans és
merescut.

[Adrià Font]
|
 |
- Fitxa The Donnas
|
THE DONNAS Gold Medal (octubre 2004)
No tenim cap problema en admetre que estem enamorats de The Donnas... És innegable que aquestes jovenetes de 24 anys
ens tenen robat el cor. El seu hard-rock / punk-rock guitarrer, postadolecent i evidentment femení ve sonant des
que eren unes noietes; però no va ser fins al seu últim treball 'Spend The
Night' (02) quan van lograr una major repercussió. Ara, després d'haver participat al Lollapalooza juntament amb estrelles
com Jane's Addiction, A Perfect Circle o Queens Of The Stone Age, aquestes californianes treuen el seu sisè disc
d'estudi.
'Gold Medal' no presenta grans sorpreses, encara que qui necessita canviar quan tens un estil tan personal i que funciona a la
perfecció? Es reconeix a l'instant la veu de Brett Anderson, les lletres picarones i els riffs de guitarra a l'estil
Kiss per part d'Allison Robertson. Però també és cert que se les veu més experimentades, i això es pot apreciar escoltant
cançons com "Friends Like Mine", una autèntica lliçó de rock 'n' roll de la vella escola. No falten temes atractius o
simplement engaxadissos com l'inicial "I Don't Want To Know" o el primer single "Fall Behind Me".
No fa falta ni dir que The Donnas es mereixen la medalla d'or, i molt més. El millor disc de la seva carrera? Bé, no ens
precipitem, que aquestes noies són molt joves i encara tenen corda per a molts anys.

[Adrià Font]
|
 |
Pàgina oficial: www.mosdefmusic.com
|
MOS DEF The New Danger (octubre 2004)
Mos Def es va revelar a finals dels anys noranta com un de los majors exponents del hip-hop compromès.
Criat a Brooklyn i convertit a l'islam, Mos Def va saber trobar un forat lluny de les comercialitats de la MTV i del
masclisme del gangsta rap. Va donar el salt amb el projecte 'Black Star' (98), junt amb Talib Kweli, i ens va
enlluernar amb el fantàstic 'Black On Both Sides' (99). Vistes les seves credencials, no és d'estranyar que poc després
col·laborés amb Massive Attack per al tema "I Against I" (inclòs a la BSO de Blade 2), i que fins i tot provés
sort amb el cinema (vegi's The Italian Job).
Amb 'The New Danger' Mos Def mescla el hip-hop amb el rock i el blues, reivindicant-ne l'autoria per
part de la comunitat afroamericana. Rimes i cops de guitarra s'uneixen en temes com "Freaky Black Greetings" o
"Zimzallabim", mentre "Blue Black Jack" i "The Beggars" converteixen el MC novaiorquès en un bluesman
postmodern. El polèmic "The Rape Over" recull samples del "Five To One" dels Doors, i "Sunshine" fa el
mateix amb "Let The Sunshine In" del musical Hair. En qualsevol cas, Mos Def es desenvolupa millor en
cançons més purament hip-hop com "Life Is Real", "Champion Requiem" o el single "Sex, Love And Money"; és aquí
on pot demostrar tot el seu potencial.
En resum, 'The New Danger' és un bon retorn per a Mos Def, tot i que queda lluny del mencionat 'Black On Both
Stars'. Potser el seu defecte sigui la seva excessiva longitud (fins a 18 cançons), o potser és que hauria de centrar-se
en el hip-hop i deixar-se de tants experiments.

[Adrià Font]
|
 |
- Fitxa Le Tigre
- Lletres Le Tigre
|
LE TIGRE This Island (octubre 2004)
Dins del rock alternatiu dels anys noranta van sorgir nombrosos grups de marcada tendència feminista y reivindicativa. És
el que es va etiquetar com a moviment riot grrrl, i les abanderades del qual van ser bandes com L7, Bikini Kill,
Babes In Toyland o fins i tot Hole. Una vegada extingida tot aquest corrent, Kathleen Hanna (Bikini Kill) va formar el grup
Le Tigre; un projecte que recupera aquest esperit feminista. Però musicalment moltes coses han canviat des de
llavors.
'This Island' és ja el tercer disc del trio femení afincat a Nova York, format per Kathleen Hanna, Johanna Fateman i JD
bigotis Samson. Le Tigre defineixen la seva música com "punk electrònic feminista", comproveu-ho escoltant
temes com l'inicial "On The Verge", "Don't Drink Poison" o el single "TKO", bones proves que les tigretones vénen
amb les urpes esmolades.
Per a Le Tigre tan important és l'aspecte musical com el polític, i són unes autèntiques activistes en pro de la llibertat
i en contra de la política del govern dels Estats Units. Així, la rabiosa "Seconds" és una corrosiva crítica al president Bush,
mentre "New Kicks" recull consignes gravades a la manifestació de Nova York contra la guerra d'Iraq. Por la seva part,
"Viz" passa per ser un manifest sobre la llibertat d'orientació sexual, més enllà de les modes (no en va Hanna es declara
bisexual i Samson és una lesbiana confessa). En una línia més pop trobem l'encantadora "Tell You Now", la
reposada "Sixteen" i la curiosa versió del "I'm So Excited" de les Pointer Sisters amb la que és gairebé impossible no
ballar fent "la boja".
En definitiva, 'This Island' és probablement el millor disc de Le Tigre fins avui, el més variat, i a més el primer en ser editat
per la multinacional Strummer. Tot plegat fa que les seves possibilitats d'obrir-se a un major públic pugin com l'escuma.

[Adrià Font]
|
 |
- Fitxa Fatboy Slim
|
FATBOY SLIM Palookaville (octubre 2004)
Nou disc de l'anglès Norman Cook, més conegut com a Fatboy Slim, després d'un considerable silenci de quatre
anys. I no és que l'artista electrònic s'hagi pres unes vacances, sinó que ha compaginat les actuacions en
directe amb la seva labor de productor. Qui sinó, va ser el responsable de l'àlbum més electrònic de
Blur?
El present 'Palookaville' segueix fermament rere les passes dels seus dos últims treballs. La mescla de música
electrònica amb elements rock i ritmes funky, així com l'ús del piano i els samples, continua
sent la tònica dominant. I tot plegat envoltat de l'ambient mig festiu que el caracteritza. Només escoltant temes
com l'inicial "Don't Let The Man Get You Down" o el primer senzill "Slash Dot Dash" ens adonem que Fatboy Slim
hi és al darrere, tot i que amb una sensació de déjà vu un pèl sospitosa. Més originals són les col·laboracions
de Lateef a l'optimista "Wonderful Night", i Justin Robertson a la fantàstica "Push And Shove". Per la seva part,
Damon Albarn (Blur) torna el favor a Cook cantant a "Put It Back Together", mientre l'estrella del funk Bootsy
Collins es llueix a la versió de "The Joker".
Així doncs, ja podeu apuntar a Fatboy Slim com a recomanació electrònica d'aquesta tardor, un disc que ens
recorda que no hi ha res millor que comptar amb els amics.

[Adrià Font]
|
 |
- Fitxa Korn
- Lletres Korn
|
KORN Greatest Hits Vol.1 (octubre 2004)
El grup de Jonathan Davis s'ha guanyat a pols el títol de millor grup de metal dels últims temps. A poc a
poc, mentre molts anaven "seguint al líder", Korn han anat escalant posicions fins a coronar-se com els reis
indiscutibles del nu-metal. Després de deu anys de carrera i sis discos d'estudi, el quintet de Bakersfield
recopila en aquest disc els seus singles més famosos.
El disc recorre en ordre invers la trajectòria del grup, començant pels seus dos nous temes. Es tracta de les
versions de "Word Up!" (Cameo) i la mítica "Another Brick In The Wall" de Pink Floyd. A continuació hi trobem els
seus temes més recents com l'irònic "Y'all Want A Single", "Did My Time" o "Here To Stay". Es repassa la seva etapa
més comercial amb "Make Me Bad", "Falling Away From Me" o la memorable "Freak On A Leash"; i finalment s'arriba als
seus inicis de la mà del popular "A.D.I.D.A.S.", el brutal "Twist" o un autèntic clàssic com "Blind".
En definitiva, un merescut homenatge a un grup que ha creat escola i que ha sabut aprofitar com ningú les
oportunitats que se li han presentat. D'altres s'han quedat pel camí.

[Adrià Font]
|
 |
- Fitxa Marilyn Manson
|
MARILYN MANSON Lest We Forget. The Best Of (setembre 2004)
L'extravagant i sempre provocador Marilyn Manson ha decidit fer balanç de la seva carrera. Quan es compleixen deu anys del
seu primer treball, Brian Warner i el seu grup es troben en un bon moment de popularitat gràcies a l'impacte de
'The Golden Age Of Grotesque' (03). Amb tot, per a molts dels
seus antics fans, Manson ha acabar convertint-se en una caricatura de si mateix, lluny de l'halo misteriós que envoltava la
seva figura a mitjans dels noranta...
En qualsevol cas, sempre és interessant repassar els seus millors singles i comprovar l'evolució que ha patit el seu
personatge. Del Pepet Grill malèfic dels seus primers discos va passar a l'inquietant Anticrist Superestrella, es va
metamorfosejar en el glamurós Omega, va tornar a les ombres a l'empar de Mercuri i va acabar exercint de director d'un
grotesc cabaret.
Als més nostàlgics els caurà la llagrimeta recordant el seus primers singles "Get Your Gunn" i "Lunchbox", mentre el llegat
del brillant 'Antichrist Superstar' (96) es salda amb "Tourniquet",
"The Reflecting God" i, està clar, el celebèrrim "The Beautiful People". La seva etapa més controvertida queda representada
per "The Dope Show" i el potent "Rock Is Dead", i no hi podien faltar alguns dels seus nous clàssics com "Disposable Teens",
"The Fight Song" o l'industrial "This Is The New Shit".
El cert és que el Reverend li ha agafat ja la pràctica a versionar clàssics dels anys 80. Si primer va ser "Sweet Dreams (Are
Made Of This)" d'Eurythmics i després el "Tainted Love" de Soft Cell, ara li ha arribat el torn a Depeche Mode i el seu
"Personal Jesus". Les tres cançons, per suposat, incloses en aquest recopilatori.
Amb l'edició de 'Lest We Forget' ("per tal que no oblidem"), Marilyn Manson satisfà les ànsies dels seus fans més joves, sens
dubte atrets per l'aura sinistra del cantant americà. Mentrestant, ja pot anar pensant de quina forma espera soprendre'ns amb
la seva nova obra. Si és que realment és capaç de sorprendre'ns.

[Adrià Font]
|
 |
Pàgina oficial: www.interpolny.com
|
INTERPOL Antics (setembre 2004)
Interpol van donar el gran salt fa un parell d'anys, de la mà del seu notable debut 'Turn On The Bright Lights' (02).
Un disc que combinava atmosferes malancòliques amb rampells guitarrers, cosa que els va portar a les inevitables
comparacions per part de la premsa: amb Coldplay per una banda i amb The Strokes per l'altra. Però la veritat és
que la banda de Nova York són molt més originals que això, i el present 'Antics' n'és la prova.
Es tracta d'un treball potser més optimista, menys fosc i amb menys contrastos que l'anterior, però que manté
en essència l'esperit del primer disc. Deu cançons que reafirmen el protagonisme de la peculiar veu de Paul
Banks i les lànguides guitarres de Daniel Kessler. Només en escoltar temes destacats com "NARC", "Not Even Jail"
o el single "Slow Hands" ens adonem que el grup està forjant un so molt particular que els allunya de qualsevol
escena novaiorquesa en la que puguin ser encasellats.
En definitiva, 'Antics' és un disc interessant, d'aquells que es gaudeixen més en la segona escolta. El seu punt
dèbil és que en aquesta ocasió Interpol han perdut la capacidad de sorprendre que van tenir amb el seu debut.
I més en un any en el que Franz Ferdinand han estat els indiscutibles triomfadors... Una altra vegada
serà.

[Adrià Font]
|
 |
- Fitxa Rammstein
- Lletres Rammstein
|
RAMMSTEIN Reise, Reise (setembre 2004)
La màquina de metall alemanya torna a posar-se en marxa amb 'Reise, Reise'. Aquest quart àlbum ha estat gravat
entre Espanya i Estocolm, amb l'habitual equip de producció de Rammstein. Notem que no són els primers que venen
al nostre país a gravar. El disc segueix bastant la línia del seu treball anterior, tendint a ser una mica més
malencònic i menys industrial, però sempre amb aquell so grandiloqüent al que la banda de Till Lindemann ens té
acostumats.
En el primer single "Mein Teil", una descàrrega brutal, relaten a la seva manera la història del caníbal de
Nuremberg. A "Amerika", que a aquestes alçades ja és tot un himne, es parla amb ironia de la superpotència que ha
envaït el món amb els seus productes com la Coca-Cola. Destaquem nous experiments com l'acústica "Los" i la foscor
de "Dalai Lama". Les millors cançons són sense cap dubte "Keine Lust", amb les seves guitarres a l'estil "The
Beautiful People" de Manson, i "Stein Um Stein" la qual combina subtils atmosferes sintetitzades amb les arrencades
més ferotges mai vistes en aquest grup.
Un notable treball de la banda, encara que queda una mica descafeïnat en comparació als anteriors 'Mutter' (01) o
'Sehnsucht' (97).

[David Palomar]
|
 |
- Fitxa Green Day
|
GREEN DAY American Idiot (setembre 2004)
Ni que sigui per nostàlgia, per a molts de nosaltres és motiu d'alegria el saber que el trio d'Oakland treu un
nou disc al carrer. 'American Idiot' reprèn el camí deixat per 'Warning' (00) (un àlbum digníssim però que no va
complir les expectatives) i els inevitables recopilatoris d'èxits i rareses. D'altra banda, cal destacar la
participació del grup a la compilació 'Rock Against Bush' juntament amb noms il·lustres del rock i del
punk, amb un clar missatge Anti-Bush que també es recull en el seu nou treball.
'American Idiot' és, valgui el tòpic, el disc més madur de Green Day, però també el més elaborat. Qui s'havia
de creure que traurien un disc conceptual? Dons han sigut capaços, i així s'explica la presència de joies de
nou minuts com "Jesus Of Suburbia" i "Homecoming", autèntica opera-punk
No falten cançons canyeres marca de la casa com "St. Jimmy", "She's A Rebel" o l'indiscutible primer single "American
Idiot". Però també proven la seva capacitat d'escriure mitjos temps com "Boulevard Of Broken Dreams", "Extraodinary Girl",
o balades punk com "Wake Me Up When September Ends".
No hi ha dubte que el grup de Billy Joe és una autèntica llegenda del punk-rock, la icona musical de tota
una generació. Així que, per a aquells que en el seu dia van tenir a
'Dookie' (94) a l'altar, no ho dubteu: Green Day han tornat per la
porta gran.

[Adrià Font]
|
 |
Pàgina oficial: www.paparoach.com
|
PAPA ROACH Getting Away With Murder (agost 2004)
Els californians Papa Roach van emergir com una de les bandas de nu-metal amb més projecció, gràcies a
un debut com 'Infest' (00) i a singles com "Last Resort" o "Broken Homes". Més tard, amb 'Lovehatetragedy' (02) van intentar
distanciar-se de tot el movimient nu-metal, reivindicant les seves influències més properes al rock
alternatiu.
En aquesta ocasió, el grup liderat per Jacoby Shaddix es manté fent equilibris entre rock, metal i
punk-rock, deixant la producció en mans de Howard Benson (Hoobastank, P.O.D.). L'arrencada amb "Blood" evidencia
que no han perdut la grapa que els caracteritza, cosa que també s'aprecia en cançons com "Take Me" o "Done With You".
Destaca en especial el single "Getting Away With Murder", inclòs a la Banda Sonora de Las Crónicas de Riddick.
L'evolució del grup també queda present en les seves lletres, que per primera vegada parla de política en temes com
"Blanket Of Fear" o "Tyranny Of Normality".
En definitiva, 'Getting Away With Murder' és un treball potent i directe, el tipus de disc que esperaves de Papa
Roach. Està clar que no decebran a ningú.

[Adrià Font]
|
 |
- Fitxa Björk
- Lletres Björk
|
BJÖRK Medúlla (agost 2004)
Ningú dubta que Björk és una de les artistes més importants de l'última dècada, tota una icona de la música
moderna, i una cantant tan polifacètica com excèntrica. Després del punt i a part del seu
'Greatest Hits' (02) i el quàdruple disc en directe
'Live Box' (03), la islandesa va actuar a la cerimònia d'obertura dels Jocs
Olímpics d'Atenes, la qual cosa va suposar un immillorable aparador per a presentar la seva nova obra
'Medúlla'.
El que més sorprèn d'aquest treball és l'enorme protagonisme que es dóna a la veu, per sobre de la música.
Cançons a capella o acompanyades d'uns pocs beats és tot el que trobarem aquí. La cantant ha
comptat amb el suport d'un cor islandès, noms il·lustres com Mike Patton i Robert Wyatt, i de Mark Bell i
Matmos a la programació de ritmes. Temes com "Pleasure Is All Mine" o "Who Is It" s'emmarquen dins la tònica
general del disc, així com el single "Oceania". Björk canta en el seu islandès natal a "Vokuró" o "Öll Birtan",
i es reserva l'animada "Triumph Of A Heart" com a sorpresa final.
És ben conegut el gust de Björk per l'experimentació, però sembla que aquesta vegada se li ha anat una mica la mà. Una
Una evolució lògica en el seu cas, però que l'allunya cada cop més del so de
'Debut' (93) i 'Post' (95), en la nostra humil opinió els seus millors
discos.

[Adrià Font]
|
 |
- Fitxa The Prodigy
|
THE PRODIGY Always Outnumbered, Never Outgunned (agost 2004)
Vuit llargs anys hem hagut d'esperar per a poder escoltar el nou disc de The Prodigy, la continuació de l'excel·lent
'The Fat Of The Land' (97) que els va llençar a l'estrellat.
Mentrestant, ens hem conformat amb els seus projectes en solitari i el tema "Baby's Got A Temper", un single
potent però que ens mostrava a un grup mancat d'idees i que fregava l'autoparòdia. De tornada a la feina, Liam
Howlett ha posat tota la maquinària en marxa per reinventar a The Prodigy i donar-los un nou so. I caram si ho ha
aconseguit!
El disc arrenca amb "Spitfire", un tema furiós i explosiu marca de la casa, per donar pas al juganer "Girls", que
ja ha estat elegit com a primer single. Sorprèn d'entrada que els cantants Maxim i Keith no participin al disc,
sembla ser que no hi encaixaven, i es reserven per a la nova gira. En el seu lloc, Howlett s'ha rodejat de
col·laboracions de luxe, com l'actriu Juliette Lewis (Asesinos Natos) per al tema "Hot Ride" i els
germans Gallagher d'Oasis a l'agressiu "Shoot Down", que tanca l'àlbum.
El toc hip-hop ve donat per Twista a "Get Up Get Off", i el ja habitual Kool Keith participa a "Wake Up
Call". "Phoenix" passa per ser una versió lliure del "Love Buzz" de Shocking Blue (també popularitzada per
Nirvana), mentre el curiós "The Way It Is" es basa en un sample del famós "Thriller" de Michael Jackson.
Els que busquin temes de tall més clàssic, els trobaran fàcilment a "Memphis Bells", "Action Radar" o "You'll
Be Under My Wheels".
Un aplaudiment per al retorn de The Prodigy, sens dubte un dels més esperats. I és que, com diu el títol de l'àlbum,
molts han intentat superar-los però ningú ho ha aconseguit. En altres paraules, queda clar que Liam Howlett
és un mestre, i aquest disc una nova lliçó.

[Adrià Font]
|
 |
Pàgina oficial: www.lagartijanick.com
|
LAGARTIJA NICK Lo Imprevisto (juliol 2004)
Tot i ser una banda poc coneguda per les masses, Lagartija Nick porten més d'una dècada circulant pel panorama
nacional i compten amb un excel·lent currículum. Tècnicament, podríem dir que és el millor grup del nostre país;
si escoltem el seu disc 'Lagartijanick' (99) de fa uns anys observarem com deixarien en ridícul a qualsevol grup actual
de nu-metal americà.
'Lo imprevisto' és un àlbum molt més calmat i experimental, que podríem classificar dins d'un estil pop-rock
alternatiu. Antonio Arias, cantant i baixista, ens torna a revelar una depurada feina en els textos. Si escoltem
el disc trobarem cançons molt enganxadisses com el single "Lo imprevisto" i "Fahrenheit 451". A "Amor-Energía" i
"Melodía y Sombra" ens hipnotitzen amb les seves atmosferes etèries. Destaquem l'excel·lent labor del bateria
Eric Jiménez i la col·laboració especial de J de Los Planetas a "Fulcanelli", una bonica balada.
Us animem a provar un autèntic producte "made in Spain", un vuitè àlbum amb el qual aquests andalusos es
consoliden com un dels grans de la península.

[David Palomar]
|
 |
- Fitxa Red Hot Chili Peppers
- Lletres Red Hot Chili Peppers
|
RED HOT CHILI PEPPERS Live In Hyde Park (juliol 2004)
Quan es compleixen 20 anys del primer disc dels Red Hot Chili Peppers, ningú dubta que la banda de Los Angeles
es troba en la seva segona joventut. Potser per això, és una bona ocasió per a escoltar-los en el seu primer
treball en directe. El doble CD recull la seva actuació al Hyde Park londinenc, i ens porta uns Peppers en un
magnífic estat de forma.
El repertori elegit es basa en els seus dos últims treballs d'estudi, les supervendes 'Californication' (99) i
'By The Way' (02), i a dir la veritat és una delícia escoltar
de nou temes tan rodons com "Can't Stop", "Scar Tissue" o "Around The World". Un cop més els autèntics
protagonistes són Anthony Kiedis i el guitarrista John Frusciante, mentre Flea i Chad Smith els cobreixen les
espatlles. Destaca la inclusió del seu últim single "Fortune Faded", així com de noves cançons com "I Feel Love" o
"Leverage Of Space", que presumiblement formaran part del seu nou treball. Per al final es guarden els asos a la
màniga de "Under The Bridge" i un brillant "Give It Away", records de la seva etapa daurada amb
'Blood Sugar Sex Magik' (91).
Resumint, un disc que farà les delícies de qualsevol fan dels Peppers, però en el que s'hi troben a faltar temes
antics com "Fire" o "Me & My Friends". En tot cas, una constatació que la banda californiana està en el millor
moment de la seva carrera. I encara tenen corda per estona.

[Adrià Font]
|
 |