- Fitxa The Offspring

THE OFFSPRING
Splinter (desembre 2003)

   The Offspring són un clar exemple de grup que cau bé a tothom... però que molt pocs es prenen seriosament. I és que no solament cada nou disc sona igual que l'anterior, sinó que a més sempre hi ha d'haver el típic single comercial (recordeu el vergonyós "Pretty Fly"?). Així doncs, 'Splinter' segueix els passos dels supervendes 'Americana' (98) i 'Conspiracy Of One' (00), amb un únic canvi a les baquetes (el reputat bateria Josh Freese supleix la marxa de Ron Wealty).
   El disc compta amb un bon número de temes en l'ona hardcore melòdic: "The Noose", "Long Way Home", "Never Gonna Find Me"... Es reconeixen a l'instant les guitarres accelerades del Noodles i la veu de Dexter Holland, un estil marca de la casa. També destaquen la metalera "Race Against Myself" i l'acústica "Spare Me The Details", exemples de que Offspring deixen marge a noves idees. En quant al single "Hit That", seria passable si no fos pels seus ridículs teclats estil "palomitas de maíz", i la seva vocació comercial hauria de fer posar vermell a més d'un. El mateix podem dir de la pseudo-ska "The Worst Hangover Ever", que intenta ser divertida però deixa molt que desitjar.
   Resumint, 'Splinter' és un disc acceptable, però que no suposa cap avanç en el so del grup. I si segueixen per aquest camí serà molt difícil recuperar als millors Offspring. Els de 'Smash' (94).

- Fitxa Korn
- Lletres Korn

KORN
Take A Look In The Mirror (novembre 2003)

   Quasi sense donar-nos temps d'assaborir el seu recent últim disc, Korn retornen per recordar-nos a tots qui són els reis del metal. Sembla ser que 'Untouchables' (02), tot i les seves excel·lents crítiques, no va funcionar a nivell comercial. La culpa, com sempre, se l'emporta la pirateria, però la veritat és que el canvi de la sonoritat del grup, més treballat i polit, i els ambients gòtics d'aquell treball no van acabar de quallar entre les multituds de fans de Korn.
   Així doncs, no és d'estranyar que aquest 'Take A Look In The Mirror' s'anunciï com una tornada als orígens del grup; això es tradueix en recuperar la duresa i contundència dels seus primers treballs. Continuen presents, com sempre, la duresa de les guitarres, l'afinació pesada del baix de Fieldy i la veu trencada de Jonathan Davis. O sigui, Korn 100%.
   El disc s'obre sense grans sorpreses: "Right Now" i "Break Some Off" s'encarreguen de recordar-nos com sonaven Korn fa deu anys. Això sí, s'aprecien traces del so 'Untouchables' en temes com "Counting On Me" o "Everything I've Known". Es recupera també l'efectiu "Did My Time", de la Banda Sonora de Tomb Raider 2, i sorprèn la col·laboració del raper Nas a "Play Me". Finalment destaquem la irònica "Y'all Want A Single" i la versió en directe del "One" de Metallica com a bonus track.
   Korn recuperen el terreny perdut amb aquest duríssim disc, que sens dubte farà les delícies de la parròquia metàlica. Qui deia Linkin Park?

Pàgina oficial:
www.puddleofmudd.com

PUDDLE OF MUDD
Life On Display (novembre 2003)

   Puddle Of Mudd es van revelar el 2001 com un grup de rock amb possibilitats, de la mà del seu debut 'Come Clean' (01) i l'impacte del seu hit "Control". Però d'altra banda, se'ls ha acusat de copiar descaradament a Nirvana i han estat posats injustament al sac del neo-grunge, juntament amb grups com Creed o Nickelback. Si a això hi afegim el fet que Fred Durst (Limp Bizkit) va ser el seu principal avalador, no és d'estranyar que aquest grup aixequi suspicàcies allà on vagi.
   En realitat, Puddle Of Mudd són molt més que això. Si bé és cert que la veu del cantant Wes Scantlin recorda en molts moments a Kurt Cobain o a Daniel Johns (Silverchair), la música del grup va prenent cada vegada un aire més personal. Digueu-li grunge si voleu, però serà un grunge de ple segle XXI, posterior a tota l'onada de nu-metal que no sembla aturar-se.
   Amb 'Life On Display', Puddle Of Mudd tallen definitivament tots els llaços amb el polèmic Fred Durst i ens entreguen un disc que, sense allunyar-se dels passos de 'Come Clean', es percep com més elaborat. Cançons directes i potents com "Heel Over Head", "Freak Of The World", o l'indiscutible single "Away From Me" comparteixen protagonisme amb delícies semiacústiques com "Change My Mind" o "Think".
   En definitiva, 12 cançons que formen un disc sense massa alts i baixos, i que sens dubte mereix una segona escolta abans de condemnar Puddle Of Mudd a l'infiern dels imitadors de Nirvana. Aquesta vegada no ens ho posen tan fàcil.

Pàgina oficial:
www.dirty.org

UNDERWORLD
1992-2002 (novembre 2003)

   Underworld van ser, juntament amb Orbital, dos dels grups que van ajudar a canviar el rumb del techno de les illes britàniques sota la influència de la cultura rave. Tot i que a l'ombra de les grans bandes multiventes de la música electrònica dels 90, Underworld van forjar un so complex i experimental que poc a poc ha anat donant els seus fruits. Ara ha arribat el moment per a Karl Hyde i Rick Smith de repassar els deu últims anys de la seva carrera.
   El recopilatori segueix de forma cronològica els singles més relevants de la seva trajectòria, fins a un total de setze temes. En totes les cançons s'ha optat per la versió long play (en mitja, nou minuts i mig cadascuna), el que al final s'ha traduït en un doble CD amb una duración total que supera les dues hores i mitja. O sigui que recomanem paciència a l'hora d'afrontar aquest disc.
   La repassada comença amb alguns dels primers temes de quan van deixar enrere el rock de la seva primera etapa i es van passar obertament a l'electrònica; clàssics com "Big Mouth", "Skyscraper I Love You" o "Spikee" van assentar la base del que vindria després. Es rescata la brillant "Rez", un himne del techno que paradoxalment no es trobava en cap dels seus discos.
   Destaquen igualment "Cowgirl" o "Moaner", cançons que van aprofundir en el so del grup, i d'altra banda és impossible oblidar-nos de "Born Slippy", tema central de la pel·lícula Trainspotting i probablemente la seva cançó més famosa. També és rellevant la inclusió de l'assossegada "8 Ball", presa de la Banda Sonora de La Playa, mentre que de l'últim treball, l'encara recent 'A Hundred Days Off' (02), es queden amb "2 Months Off".
   D'aquesta forma, '1992-2002' és una llarga i densa antologia que fa justícia a un dels grups més avanguardistes de la música electrònica actual. Imprescindible per a qualsevol bon amant del techno i ideal per a introduir-se en el sempre complex món d'Underworld.

Pàgina oficial:
www.anthema.info

ANATHEMA
A Natural Disaster (novembre 2003)

   Tot i ser una banda poc coneguda pel gran públic, Anathema compta ja amb una impressionant i dilatada carrera nodrida de bones crítiques. Després d'abandonar el camí del doom metal ja fa anys, el grup s'ha mantingut en constant evolució, derivant cap a un so més alternatiu però sempre mantenint la seva essència. Amb el seu nou treball 'A Natural Disaster' donen un pas més enllà en la seva metamorfosi i ens mostren la faceta més calmada de la seva carrera.
   És un disc un tant experimental i una mica irregular, si tenim en compte l'alt llistó marcat per les seves anteriors obres. El treball arranca amb la contundent "Harmonium", que ens transporta in crescendo al seu clímax a base d'acoplament-distorsió. El segueix "Balance", molt en la línia del seu anterior disc, introduint bases electròniques. Però sens dubte el millor moment arriba en la malencòlica i emotiva "Are You There?" on Dani Cavanagh, líder i guitarrista, ens sorprèn a la veu principal; un tema que es convertirà en un clàssic de la banda.
   Qui encara no conegui Anathema no sap què es perd... Us recomanem també l'escolta de 'Judgement' (01), disc clau de la seva carrera.

- Fitxa Primal Scream
- Lletres Primal Scream

PRIMAL SCREAM
Dirty Hits (octubre 2003)

   Un dels últims recopilatoris del 2003 va ser el dels britànics Primal Scream. Un grup inclassificable, format a mitjans dels 80 i que amb els anys ha evolucionat de forma interessant. Dels seus inicis més indies i psicodèlics van passar al rock stonià, per acabar convertint-se en una de les propostes més emocionants de la música electrònica actual. Liderats per l'inimitable Bobby Gillespie, conegut pels seus excessos amb les drogues, Primal Scream recullen en aquest disc els millors moments de la seva carrera.
   'Dirty Hits' obvia els seus dos primers i menys coneguts treballs, començant el recorregut per la seva obra cabdal 'Screamadelica' (92), amb clàssics de la banda com el seu primer èxit "Loaded", l'encantador "Movin' On Up" o el màgic "Come Together". La seva etapa más rockera (i fins a cert punt desconcertant) queda reflectida en temes guitarrers com "Rocks" o "Jailbird", i els seus primers passos a l'electrònica es recorden amb "Burning Wheel" o "Kowalski". No s'obliden tampoc els seus singles més recents com el trencapistes "Swastika Eyes", el destructiu "Accelerator" i la bogeria frenètica de "Miss Lucifer". Curiosament, no s'inclou cap tema nou, tan sols una nova versió de "Some Velvet Morning" juntament amb la top model Kate Moss.
   En definitiva, 'Dirty Hits' és un disc imprescindible per situar Primal Scream entre els grans de l'indie actual, i molt recomanable per als no iniciats al grup.

Pàgina oficial:
www.thestrokes.com

THE STROKES
Room On Fire (octubre 2003)

   El grup novaiorquès va ser clarament un dels hypes del 2001; la premsa musical es va rendir al seus peus amb motiu del seu debut 'Is This It' (01). Se'ns va vendre als Strokes com la punta de llança d'un moviment de retorn al rock dels anys 70 i 80, en el qual també es van incloure The Hives, The Libertines o fins i tot The White Stripes.
   Ara, amb els seu segon disc 'Room On Fire' sota el braç, potser sigui el moment per jutjar-los i veure si n'hi ha per tant. La veritat és que a la primera escolta el disc sona bastant convincent, i sembla clar que agradarà a tots els seguidors de la banda. Temes com "Reptilia", "Under Control" o el single "12:51" en són bones mostres. L'únic problema és que aparentment els Strokes no innoven gens, i es limiten a seguir els passos de 'Is This It' sense canvis destacables. Cançons curtes amb el mateix ritme, les mateixes guitarres, la mateixa veu desganada de Julian Casablancas... La sensació de déjà vu és inevitable.
   Així doncs, donem per bo a 'Room On Fire' i confirmem que The Strokes no són un bluf... Però no estaria malament que aquest nois aportessin idees noves a la seva fórmula, perquè corren el perill de quedar-se encasellats.

Pàgina oficial:
www.thedistillers.com

THE DISTILLERS
Coral Fang (octubre 2003)

   Tercer disc dels punk-rockers The Distillers, liderats per la cantant Brody Dalle, noia amb un passat fosc i un futur prometedor en el món del rock. A ningú se li escapa la seva increïble semblança amb Courtney Love, no només física (en morena i més jove), sinó també per la seva veu. Si a això li afegim que Dalle és la ex-dona de Tim Armstrong (líder de Rancid), no ens hauria de sorprendre que molts defineixin aquest disc com "un creuament entre Hole i Rancid". I el més fort és que és veritat!
   'Coral Fang' està produït per Gil Norton (Pixies), el que explica el so més polit o fins i tot més accessible que el dels seus primers treballs. Però que ningú s'espanti, que això és Distillers i no Blink 182, i res podrà domar a una fera com Dalle. Aquest és un disc de punk rabiós, com ho demostren temes com "Drain The Blood", "Dismantle Me" o "Beat Your Heart Out". Cançons ràpides i furioses on la veu trencada de Dalle és la protagonista absoluta. Però com anàvem dient, alguna cosa ha canviat, i alguns passatges de temes com "The Gallon Is God" o "The Hunger" evidencien una espècie de "connexió Hole/Courtney Love". Fins i tot el final de l'últim tema "Death Sex" ens recorda molt el "Endless, Nameless" de Nirvana.
   Tenint en compte que és el primer disc editat sota la major Warner i que els seus vídeos sortiran a la MTV, tot sembla indicar que aquest 'Coral Fang' convertirà a Brody Dalle en una estrella. A més el seu idil·li amb Josh Homme, líder de Queens Of The Stone Age, alimentarà el cotilleig rocker suficientment com per no oblidar-nos d'ella.

- Fitxa Suede
- Lletres Suede

SUEDE
Singles (setembre 2003)

   Diu el tòpic que quan un grup treu un recopilatori de grans èxits, aquest marca un abans i un després en la seva carrera. El cas de Suede és paradigmàtic, ja que al cap de poc temps de sortir el present 'Singles' el grup liderat per Brett Anderson ha anunciat la seva intenció de separar-se de forma amistosa. Encasellats injustament en el brit-pop, Suede van destacar per una actitud i unes lletres molt ambigües, al més pur estil glam dels anys 70, però amb diferents influències musicals.
   El disc recull tots els singles del grup, des de l'inicial "The Drowners" al més recent "Obsessions". D'aquesta manera es repassen las diverses etapes de la seva carrera: els Suede més creatius amb Bernard Butler queden reflexats en clàssics com "So Young", "Animal Nitrate" o l'oblidat "Stay Together". El seu període més incert però més brillant es salda amb "We Are The Pigs" i "New Generation", mentre que "Filmstar" i "Can't Get Enough" ens retornen als Suede més sarcàstics i menys emocionals de finals dels 90. No podien faltar un parell de temes nous: el single "Attitude", inspirat en el hip-hop segons paraules del mateix Brett Anderson; i "Love The Way You Love", que no ha tardat a aparèixer en un spot de televisió.
   Així doncs, aquest disc fa justícia a una de les bandes més peculiars dins de l'escena britànica de la passada dècada. La seva última gira sembla posar punt i final a la carrera de Suede. Hi ha la possibilitat que tornin en un futur no molt llunyà? Qui sap, coses més rares s'han vist.

- Fitxa The Chemical Brothers

THE CHEMICAL BROTHERS
Singles 93-03 (setembre 2003)

   Com cada any, quan arriba la tardor i s'acosta el Nadal, apareixen com bolets els discos recopilatoris més diversos, amb el millor del grup en qüestió i, oh sorpresa!, un o dos temes nous. En aquesta ocasió ha arribat el torn de R.E.M., Suede i, com no, The Chemical Brothers.
   ¿Què dir ja que no s'hagi dit de Tom Rowlands i Ed Simmons? A ells els devem en bona part l'aconseguir que la música electrònica i el rock vagin agafats de la mà (només cal recordar les seves participacions al FIB).
   El disc és una repassada de la seva carrera a través dels seus singles més famosos: des del primerenc "Song To The Siren" fins a "The Test", passant per clàssics com "Block Rockin' Beats", el celebèrrim "Hey Boy Hey Girl" o les sonades col·laboracions de Noel Gallagher d'Oasis a "Setting Sun" i "Let Forever Be". S'inclouen també dos temes nous: "The Golden Path" junt amb Flaming Lips i "Get Yourself High" amb K-Os. L'únic reprotxable del disc és que, tot i el títol, no inclou tots els seus singles (ens sembla inexplicable l'omissió de "Life Is Sweet" i "Elektrobank").
   Resumint, 'Singles 93-03' és una lliçó de la A a la Z sobre la música electrònica de l'última dècada. Està clar que The Chemical Brothers segueixen sent els reis. Al menys fins al retorn de Prodigy.

- Fitxa Muse
- Lletres Muse

MUSE
Absolution (setembre 2003)

   Després d'un historial impecable, aquest joveníssim trio anglès ens delecta amb una nova creació: 'Absolution'. Es tracta d'un disc que musicalment podríem situar entre 'Showbiz' (99) i 'Origin Of Symmetry' (01), més proper a aquest últim. Un treball on es mesclen la potència guitarrera, la malencolia i sobretot el talent virtuós de Matt Bellamy, ja sigui al piano, la guitarra o la veu.
   La guerra d'Irak i la conflictiva situació mundial han inspirat gran part de la temàtica del disc. En ell hi trobem temes estil rock-opera com "Apocalypse Please", l'excel·lent single pop-rock "Time Is Running Out", els riffs heavy-metal de "Stockholm Syndrome" o "Hysteria", i la relativa calma a "Sing For Absolution".
   En resum, un disc ple de bones cançons, però al que se li troba a faltar algun mega-hit estil "Plug In Baby" del seu anterior treball. No hi ha dubte que Muse no decebran a ningú amb 'Absolution', gràcies al qual es consoliden com una de les grans referències del rock alternatiu del segle XXI.

Pàgina oficial:
www.aperfectcircle.com

A PERFECT CIRCLE
Thirteenth Step (setembre 2003)

   Molts recordem encara el bon regust que va deixar el primer disc de A Perfect Circle al 2000. Va començar sent el projecte paral·lel de Maynard James Keenan, líder de Tool, i es va convertir en un grup en tota regla gràcies a l'èxit del seu debut 'Mer De Noms' (00) i la seva gira mundial. La seva original proposta, accessible però no comercial, va connectar de seguida amb milers de rockers que buscaven una alternativa al nu-metal tan de moda.
   Tres anys més tard, un cop passat 'Lateralus' (01) i la gira de Tool, Maynard torna a prendre les regnes de A Perfect Circle per a escriure 'Thirteenth Step'. Els fitxatges de luxe del baixista Jeordie White (ex-Marilyn Manson) i el guitarrista James Iha (ex-Smashing Pumpkins) eleven a la formació a la categoria de super-grup.
   El disc s'obre amb "The Package", un tema llarg i misteriós que desemboca en uns guitarrassos estremidors. Cançons tan sobresortints com "Blue" o el primer single "Weak And Poweless" ens indiquen que el grup està forjant un estil molt particular. Destaquen també temes potsents com "The Outsider" o "Pet", que es veuen compensats per la calma de "A Stranger" o "The Nurse Who Loved Me".
   En definitiva, A Perfect Circle tornen amb força, firmant un dels discos de l'any. Ja esperem amb candeletes la seva primera visita al nostre país...

Pàgina oficial:
www.jettheband.com

JET
Get Born (setembre 2003)

   Jet són la penúltima gran promesa del revival rocker que ens envaeix en els últims anys. Què ha sigut aquesta vegada? Doncs la inclusió de la cançó "Are You Gonna Be My Girl" a l'anunci televisiu de Vodafone (sí, el de David Beckans). Un tema guitarrer i amb un indubtable atractiu que està triomfant a la radio i televisió, cosa que no ens estranya si veiem la tirada que tenen grups com The Strokes.
   Tot això està molt bé però, qui són aquests Jet i quina credibilitat tenen? Doncs són quatre nois vestits amb texans i amb barba d'una setmana, que venen de la llunyana Austràlia amb ganes de menjar-se el món. No sabem si el seu èxit tindrà continuïtat o serà flor d'un dia, però la veritat és que amb un debut com 'Get Born' estan guanyant mèrits per a seguir donant guerra molts anys.
   Lo seu és el rock pur i dur, marcats sens dubte pels Rolling Stones i els seus paisans AC/DC; influències que es veuen clares en temes com "Get Me Outta Here", "Take It Or Leave It" o la mencionada "Are You Gonna Be My Girl". Què més tenen a oferir-nos? Doncs sembla que Jet no es deixaran encasellar com a "grup de rock dur" i punt, i per això ens ofereixen un bon número de balades, temes amb piano o guitarra acústica que recorden sobre tot a... Oasis! Si no us ho creieu, preneu nota de "Look What You've Done", "Radio Song" o "Come Around Again".
   Així doncs, veiem en Jet una interessant proposta, amb un debut sota el braç que promet molt. Els tindrem en compte.

Pàgina oficial:
www.blackrebelmotorcycleclub.com

BLACK REBEL MOTORCYCLE CLUB
Take Them On, On Your Own (setembre 2003)

   Black Rebel Motorcycle Club van debutar fa un parell d'anys amb 'B.R.M.C.' (01), un treball enlluernador que comptava amb els temes "Love Burns" i "Whatever Happened To My Rock And Roll" com a les seves millors cartes. A part de la bona acollida de la premsa especialitzada, el trio de San Francisco va ser posat immediatament al calaix de l'anomenat "nou rock", al costat d'altres hypes com els Strokes o els White Stripes. Ara veiem que en realitat va ser només una coincidència que aquests grups sortissin al mateix temps.
   El present 'Take Them On, On Your Own' allunya totes les comparacions possibles amb les bandes de rock britàniques com Jesus And Mary Chain, i els rockers moters recuperen el rock guitarrer amb tocs psicodèlics que tan bons resultats els ha donat. Temes potents com "Six Barrel Shotgun", "We're All In Love" o l'indiscutible primer single "Stop" ens indiquen que els Black Rebel han tornat a tot gas i amb les bateries carregades. També destaquen mitjos temps com "In Like The Rose" o "Ha Ha High Babe", i no podien faltar les seves crítiques a la política de Bush a "US Government". No ens oblidem de la preciosa cançó acústica "And I'm Aching", que serveix de contrapunt als temes més canyers.
   Resumint, la banda liderada per Robert Turner dóna bona prova de la seva personalitat pròpia, amb un disc que ens porta novament de viatge. De viatge en moto, és clar.

- Ficha The Dandy Warhols
- Lletres The Dandy Warhols

THE DANDY WARHOLS
Welcome To The Monkey House (agost 2003)

   Quart disc dels americans Dandy Warhols, després de la bona acollida que va tenir 'Thirteen Tales From Urban Bohemia' (00). De la mà d'una campanya publicitària de Vodafone, mig món estava taral·lejant "Bohemian Like You" sense saber que ells hi eren al darrere. Així que, d'alguna forma, el seu nou treball els serveix per a demostrar que són molt més que una banda d'un sol hit, i també que els Rolling Stones i la Velvet Underground són només dos dels seus molts referents. I ja us diem ara que ho aconsegueixen.
   'Welcome To The Monkey House' ens presenta als "nous" Dandy Warhols, molt més atrevits i experimentals gràcies al gran protagonisme que prenen els teclats de la bella Zia McCabe. Si a això hi afegim la veu de l'estrafolari cantant Courtney Taylor-Taylor i les guitarres de Peter Holmstrom, aconseguim una espècie de mescla de rock psicodèlic amb pinzellades d'electrònica. El primer single "We Used To Be Friends" és tota una declaració d'intencions en aquest sentit, i cançons tan destacades com "Plan A" o "Scientist" segueixen en la mateixa línia. També trobem temes de tall més clàssic com "The Last High" o "I Am Sound", i hi ha lloc per a balades preciosistes i atmosfèriques com "Insincere" o "(You Come In) Burned".
   En resum, els Dandy Warhols ens demostren que aquell efímer èxit no els va pujar al cap, i que tenen capacitat per a sorprendre, evolucionar i continuar facturant discos impecables.

- Fitxa Björk
- Lletres Björk

BJÖRK
Live Box (agost 2003)

   Si a finals de l'any passat ens arribava el 'Greatest Hits' (00), ara l'islandesa Björk recopila en una caixa un resum de les seves actuacions en directe. La caixa reuneix fragments de concerts i actuacions a la televisió de les seves diverses gires mundials, donant com a resultat quatre CD's (cadascun basat en un álbum diferent) que sonen com si fossin quatre concerts complets.
   'Debut Live' parteix de l'actuació de Björk al popular MTV Unplugged el 1994, i resulta curiós escoltar les versions orgàniques de cançons com "Human Behaviour", "Come To Me" o l'esplèndida "Big Time Sensuality". 'Post Live' recull temes entre els anys 95 i 97, entre els quals destaquen l'industrial "Army Of Me", el festiu "I Miss You" o l'inèdit "I Go Humble". 'Homogenic Live' ens delecta amb la misteriosa "Hunter", l'orquestral "Bachelorette" i alguna raresa com aquell acostament al flamenc anomenat "So Broken". Finalment, a 'Vespertine Live' trobem temes gravats durant l'última gira de Björk, peces com "I've Seen It All", "Hidden Place" o el seu últim single "It's In Our Hands".
   Així doncs, aquest 'Live Box' ens serveix per fer-nos una idea de tota la carrera de Björk a través dels seus concerts, i resulta interessant veure com ha variat el seu repertori. L'única "pega" és l'alt preu de la caixa, cosa lògica tractant-se de quatre CD's. Però, avui en dia, no fa falta que us diguem com aconseguir-los sense passar per la tenda de discos...

Pàgina oficial:
www.martinatopleybird.com

MARTINA TOPLEY-BIRD
Quixotic (juliol 2003)

   L'anglesa Martina Topley-Bird va debutar en el món de la música amb només 18 anys de la mà de Tricky i aquell magnífic debut 'Maxinquaye' (95). Va començar així una estreta relació professional (i també personal, doncs van ser parella i fins i tot van tenir una filla) que va donar com a fruits tres discos més de l'artista de Bristol. El paper de la Martina va ser clau en temes com "Overcome", "Makes Me Wanna Die" o el superb "Black Steel", però la seva veu ja no apareix als últims treballs de Tricky.
   Així doncs, als 26 anys d'edat, la Martina es disposa a encantar-nos novament amb el seu debut en solitari 'Quixotic'. Es tracta d'un disc eclèctic, allunyat del trip-hop que havia fet anteriorment. Serveixi d'exemple el primer senzill "Need One", un mig temps rock on col·laboren Mark Lanegan i Josh Homme de Queens Of The Stone Age. Destaca amb llum pròpia "Soul Food", una preciosa cançó soul que suposa tota una exhibició de la dolça veu de Martina. També peces intimistes com "Anything" o "Lying", una cançó a l'estil Garbage com "I Still Feel" o un tema durillo com "Too Tough To Die". No podia faltar a la cita Tricky, que canta pels vells temps a la suggerent "Ragga".
   En definitiva, un estupend àlbum que li ha comportat a la Martina una nominació per als Mercury Awards 03, al costat d'estrelles com Radiohead i Coldplay. Una noia amb molt de talent i una veu encantadora. Descobriu-la i us atraparà.

Pàgina oficial:
www.themarsvolta.com

THE MARS VOLTA
De-Loused In The Comatorium (juny 2003)

   The Mars Volta és el projecte sorgit de les cendres de At The Drive-In. Va sorprendre a molts la separació del grup que havia revolucionat l'escena del hardcore, just al cim de la seva carrera i després d'un disc tan memorable com 'Relationship Of Command' (00). El cas és que el cantant Cedric Bixler i el guitarrista Omar Rodriguez es reuneixen per formar The Mars Volta, un grup inclassificable que mescla de forma explosiva hardcore i rock progressiu. Van donar ja el primer avís fa uns mesos amb l'EP 'Tremulant', i ara ens presenten el seu debut 'De-Loused In The Comatorium'.
   Es tracta d'un treball enèrgic i trencador. La seva fusió d'estils es concreta en un nou so, diferent a tot el que hem sentit: uns ritmes trepidants, la veu característica de Cedric i les vàries experimentacions ens defineixen aquest singular grup texà.
   El disc arrenca amb "Son Et Lumiere", un in crescendo que suposa la introducció a "Inertiatic ESP", impactant primer single i probablement el tema estrella del disc. El segueixen cançons que ens defineixen aquesta espècie de hardcore experimental de Mars Volta: "Roulette Dares", la salsera "Drunkship Of Lanterns" o la impressionant "Eriatarka". Totes elles superen els 6 minuts de durada, cosa molt pròpia del rock progressiu i que també apliquen a "Cicatriz ESP" (amb més de 12 minuts). Finalment destaquem "Televators", únic tema lent, que ens serveix de contrapunt a tanta energia descarregada.
   Així doncs, veiem en The Mars Volta un grup molt creatiu i que no compon les seves cançons a la lleugera. El seu sorprenent debut només es tracta d'un avanç del que poden donar de si en els pròxims anys.

- Fitxa Tricky
- Lletres Tricky

TRICKY
Vulnerable (juny 2003)

   La millor forma d'arruinar la teva carrera musical és que el teu primer disc sigui una obra mestra, i això és exactament el que li va passar a Tricky amb el seu debut 'Maxinquaye' (95). Així que cada cop que l'artista de Bristol treu un nou treball (i aquest ja és el setè), es troba amb les mateixes "comparacions odioses" de sempre.
   Però ja podem dir-vos que 'Vulnerable' surt bastant ben parat. Si amb el seu anterior disc 'Blowback' (01) Tricky es va decantar per col·laboracions de renom (Red Hot Chili Peppers, Alanis Morissette i Cyndi Lauper, entre d'altres), per a 'Vulnerable' ha preferit fitxar a la italiana Constanza Francavilla per posar les veus femenines a tot el disc.
   En el seu afany per no repetir-se dins d'un estil tan particular com el seu, Tricky ens ofereix un treball allunyat de l'experimentació i més accessible als no iniciats. Tricky i Constanza formen un bon equip, com es pot apreciar en cançons animades com la inicial "Stay", la guitarrera "How High" o el single "Anti-Matter". La dolça veu de Constanza és tota una troballa, i la seva aportació és especialment remarcable en temes més tranquils com "Car Crash", "Hollow" o la deliciosa versió de XTC "Dear God".
   Així doncs, tot i sabent que la música de Tricky mai arribarà al gran públic (ells s'ho perden), celebrem el seu retorn i esperem que segueixi tan inspirat.