Pàgina oficial:
www.kelliali.com

- Fitxa Sneaker Pimps

KELLI ALI
Tigermouth (desembre 2002)

   Kelli Dayton va ser la veu de Sneaker Pimps en aquell esplèndid debut 'Becoming X' (96), un disc que els va portar a un efímer èxit de la mà de singles tan memorables com "Post Modern Sleaze" o l'inoblidable "6 Underground". Quasi del dia a la nit, els Sneaker Pimps van arribar a la xifra de mig milió de discos venuts, van ser portada a revistes especialitzades, i fins i tot van arribar a col·laborar amb Marilyn Manson per a la BSO de 'Spawn'.
   Per això, molts es van sorprendre quan, a les gravacions del següent disc 'Splinter' (99), Chris Corner i Liam Howe van comunicar a la Kelli que no seguiria al grup. Això ella no s'ho esperava, ni tampoc molts dels seus fans, que la consideraven l'ànima del grup. En qualsevol cas, ens n'alegrem del seu debut en solitari (ara rebatejada com a Kelli Ali), després d'uns anys de col·laboracions vàries.
   'Tigermouth' s'allunya del trip-hop del que feia gala 'Becoming X' (96), per a centrar-se en un pop alegre i optimista. La Kelli ens mostra la seva faceta com a compositora, i la seva veu imprimeix aquest toc sexy i desenfadat que impregna el disc. I tot i que temes com "Inferno High Love" o "Keep On Dreaming" puguin fer-nos pensar el contrari, Kelli Ali és alguna cosa més que una versió indie de Kylie Minogue. Així ho demostren cançons de la talla de "The Infinite Stars", l'acústica "Teardrop Hittin' The Ground" o "Kids".
   Així doncs, donem des d'aquí el nostre suport a aquesta artista d'exòtica bellesa. Amb 'Tigermouth' ha aportat suficients arguments per a què els Sneaker Pimps es sentin "una mica culpables" d'haver-la fet fora. Però això ja és una altra història.

Pàgina oficial:
www.ladytron.com

LADYTRON
Light & Magic (desembre 2002)

   Ladytron van sorprendre a principis de l'any passat gràcies a un debut tan aclamat com '604' (01) i a singles tan esplèndids com "Playgirl" o "Commodore Rock". Inconfusibles en els seus uniformes i darrere els seus teclats analògics, els joveníssims "4 Fantàstics" de l'electropop tornen amb el present 'Light & Magic'.
   En ell hi segueixen presents les seves evidents influències de Depeche Mode, New Order i Kraftwerk, a la qual cosa hem d'afegir l'experiència acumulada després de les seves incomptables sessions de DJ. En qualsevol cas, Ladytron no han perdut la capacitat de compondre grans singles com "Seventeen", "Blue Jeans" i "Evil", perfectes exemples del seu electropop ballable i enganxadís. Les suggerents veus de Mira Aroyo i la bellísima Helena Marnie aporten el toc personal del grup, un encant present a altres moments àlgids com "Fire", "Black Plastic" o "Cease2Exist".
   'Light & Magic' és, en definitiva, l'evolució natural del seu primer disc, i confirma a Ladytron com alguna cosa més que una jove promesa dins de la nova música electrònica.

Pàgina oficial:
www.audioslave.com

- Fitxa Rage Against The Machine

AUDIOSLAVE
Audioslave (novembre 2002)

   A finals de l'any 2000, Zach de la Rocha va marxar de Rage Against The Machine per a iniciar la seva carrera en solitari (de la qual encara es coneix poc). Els tres membres restants van anunciar la seva intenció de seguir endavant amb un altre cantant, encara que haurien de canviar el nom del grup. Després d'algunes especulacions, l'elegit va ser ni més ni menys que Chris Cornell, ex-líder de Soundgarden, que havia deixat un bon regust amb el seu debut en solitari 'Euphoria Morning' (99). El projecte va ser anomenat finalment Audioslave, i aquest primer treball ha estat produït per Rick Rubin.
   ¿Fins a quin punt la música d'Audioslave és la mescla de Soundgarden i R.A.T.M.? És innegable que elements tan característics com la veu de Cornell i la guitarra de Tom Morello recorden molt a les seves antigues bandes, però el cert és que tots els temes del disc sonen com si es tractés d'un grup totalment nou. 'Audioslave' és un treball gravat amb les idees molt clares, ho demostren temes tan potents i directes com "Cochise" (primer senzill), "Show Me How To Live" o "Set It Off". D'altra banda, Cornell mostra tota la profunditat de la seva veu en mitjos temps com "Like A Stone" o "I Am The Highway".
   En definitiva, Audioslave és un projecte que, de tenir continuïtat, promet donar uns molt bons resultats. Amb discos com aquest tenen el camí fàcil, esperem que segueixin endavant.

- Fitxa Pearl Jam
- Lletres Pearl Jam

PEARL JAM
Riot Act (novembre 2002)

   Pearl Jam és una de les poques bandes capaces de mantenir la seva honestedat al llarg dels anys i, al mateix temps, seguir oferint discos de gran nivell. És admirable el seu gest de treure 72 discos en directe (recollint tota la gira de 'Binaural'), i penjar-los a internet per a què els seguidors de la banda se'ls puguin descarregar gratis.
   Però Pearl Jam també van passar per un moment molt dur, quan van presenciar impotents la mort per aixafament de vàries persones del públic, durant el seu concert al festival de Roskilde (Dinamarca). Hi va haver rumors de separació, però afortunadament el grup va saber sobreposar-se a les adversitats i va gravar 'Riot Act'.
   Sigui com sigui, la veritat és que aquest treball sembla quelcom més inspirat que el mencionat 'Binaural' (00), i es nota que els membres del grup han recuperat la confiança en ells mateixos. Serveixin com a exemple els senzills "I Am Mine" i "Save You", a més de temes enèrgics com "Get Right" i "Green Disease". Destaquen també la balada "Love Boat Captain", dedicada a les víctimes de la tragèdia de Roskilde, els curiosos ritmes de "You Are" i les crítiques al president Bush a "Bu$hleaguer".
   Així doncs, Pearl Jam deixen ben clar que, tot i la seva veterania i alguns quilos de més, encara tenen molt a dir en el panorama del rock actual.

- Fitxa Björk
- Lletres Björk

BJÖRK
Greatest Hits (noviembre 2002)

   Björk Gudmundsdottir fa balanç dels seus primers nou anys de carrera en solitari amb una selecció dels seus millors singles, elegits a través d'una enquesta als fans a la pàgina web oficial. D'aquesta forma analitzem una trajectòria ascendent que ha convertit a la islandesa en una autèntica estrella del pop alternatiu, de la mà dels seus discos 'Debut' (93), 'Post' (95), 'Homogenic' (97) i 'Vespertine' (01), a més de la Banda Sonora de Bailando en la Oscuridad.
   De forma aparentment desordenada, el disc revisita la major part dels seus hits, des de l'iniciàtic "Human Behaviour" fins al més recent "Pagan Poetry". Björk es posa coqueta a "Venus As A Boy", ens mostra la seva cara més dura a l'industrial "Army Of Me" i ens emociona una vegada més amb "Isobel". No s'obliden tampoc cançons més recents com la somiadora "Jöga", la grandiloqüent "Bachelorette" o la inquietant "Hidden Place".
   S'aprofita l'ocasió per a afegir mescles diferents a les que podem trobar als àlbums d'estudi, és el cas de la juganera "Big Time Sensuality" o "All Is Full Of Love", amb bons resultats, a més d'un tema nou titulat "It's In Our Hands", que no hauria desencaixat en el seu últim treball.
   En definitiva, i tot i oblidar-se clàssics de la talla de "Violently Happy", "It's Oh So Quiet" o "I Miss You", aquest 'Greatest Hits' convencerà tant als seus seguidors com als no iniciats. Ara tenen l'oportunitat de descobrir-la en el seu millor moment, i és que Björk ja s'ha convertit en una figura ineludible de la música moderna de l'última dècada.

- Fitxa The Donnas

THE DONNAS
Spend The Night (octubre 2002)

   Per aquells que encara no conegueu a The Donnas, us direm que són quatre noietes californianes, molt mones, amb 22 anys i moltes ganes de rockejar. The Donnas practiquen un hard-rock/punk-rock guitarrer proper als Ramones, Mötley Crue o Kiss, encara que evidentment amb el toc femení que només elles podien donar-hi.
   El fet és que 'Spend The Night' és ja el seu cinquè disc, amb el que confien en donar-se a conèixer al gran públic. Musicalment aquest treball segueix en la línia del seu antecessor 'Turn 21' (01), la qual cosa ens confirma que el grup té ja un estil molt personal i totalment reconeixible. Tampoc les lletres han canviat molt, Donna A continua cantant bàsicament sobre nois i festes... Si és que són com nenes!
   Si ens parem a analitzar tema per tema, veurem com les 13 cançons de l'àlbum estan tallades pel mateix patró, fet que no li treu cap atractiu al disc. Destaquem la inicial "It's On The Rocks", el primer senzill "Take It Off", "Who Invited You" o la picantona "Take Me To The Backseat".
   Així doncs, desitgem molta sort a aquestes noies, ens han deixat molt clar que el rock també és cosa de dones.

- Fitxa Foo Fighters

FOO FIGHTERS
One By One (octubre 2002)

   (Text en preparació.)

- Fitxa Suede
- Lletres Suede

SUEDE
A New Morning (setembre 2002)

   Enrere queden per a Suede aquells temps esbojarrats on les drogues i el sexe eren els protagonistes... Després de viure el seu infern particular, Brett Anderson ha superat la seva addicció al crack i torna amb el seu grup per presentar-nos 'A New Morning', un disc ple d'optimisme i bones vibracions. Aquesta sobrietat li serveix a Suede com a contrapunt a l'anterior 'Head Music' (99), probablement el seu disc més fluix, escrit en plena època de desenfrè.
   No queden dubtes sobre aquest canvi d'actitud quan escoltem l'inicial "Positivity" (primer single), tota una declaració d'intencions per part d'en Brett. Aquest disc recupera en bona part el so dels primers Suede, cosa que queda provada en temes rock com "Beautiful Loser", "Streetlife" o l'atractiu "Obsessions", pero també en balades com "Lonely Girls", "Lost In TV" o "Astrogirl", el tema més proper a David Bowie.
   Així doncs, 'A New Morning' suposa el retorn d'uns Suede rehabilitats, potser més calmats i menys glamurosos, però amb energies renovades. En qualsevol cas, enhorabona Brett.

Pàgina oficial:
www.deathinvegas.co.uk

DEATH IN VEGAS
Scorpio Rising (setembre 2002)

   Death In Vegas és un altre dels interessants grups que mesclen la música electrònica amb les guitarres, aconseguint resultats més que notables. 'Scorpio Rising' és el tercer disc del duo format per Richard Fearless i Tim Holmes, i suposa la continuació del seu aclamat 'The Contino Sessions' (99).
   Per posar veu a les cançons del disc, s'han rodejat un cop més de diversos noms destacats: Adult col·labora en el primer senzill "Hands Around My Throat", un entretingut tema marcadament electrònic. També destaquen Paul Weller a "So You Say You Lost Your Baby", i ni més ni menys que Liam Gallagher d'Oasis a "Scorpio Rising", el segon single. La veu del cantant sona aspra i punxant en mig de beats i guitarres acústiques, formant sens dubte un dels millors temes de l'àlbum. La part més calmada del disc va a càrrec de la secció femenina: Susan Lillane, Hope Sandoval i Dot Allison posen un toc dolç a cinc dels deu temes, com són "23 Lies" o l'orquestral "Help Yourself".
   Resumint, tot el conjunt de col·laboracions acaba de donar forma a un disc que, sense ser excepcional, es deixa escoltar i resulta d'allò més interessant. Estem segurs que amb aquest treball el duo britànic es consolidarà més encara en l'escena electrònica actual.

Pàgina oficial:
www.kissband.com

KISS
The Very Best Of (agost 2002)

   Kiss van ser sens dubte una de les bandes de rock and roll més importants dels anys 70 i part dels 80. Una autèntica llegenda de la música moderna seguida per legions de fans (coneguts com la Kiss Army) i que d'altra banda va expandir el concepte de merchandising (hi ha al mercat mil i un productes relacionats amb Kiss). Creadors d'una estètica que va marcar època, amb els seus famosos maquillatges i els seus vestits horteres però entranyables, la influència de la seva música ha sigut clau en centenars de bandes actuals, des de Weezer a Marilyn Manson.
   El present 'The Very Best Of' es ja l'enèsim recopilatori de la banda novaiorquesa, i conté 21 temes que repassen de forma cronològica la seva trajectòria des de 1974 fins a finals dels 80. Es fa especial atenció a l'època daurada 1974-1979, amb la mítica formació Simmons/ Stanley/ Frehley/ Criss (reunida a finals dels 90).
   És sempre un plaer escoltar de nou clàssics com "Strutter", "Got To Choose" o "C'mon And Love Me", pertanyents als seus tres primers discos. No podia faltar l'himne "Rock And Roll All Nite", pres en directe, a més d'èxits tan destacats com "Detroit Rock City", "Love Gun" o la preciosa balada "Beth". De la seva més irregular es rescaten temes tan brillants com "I Was Made For Lovin' You", el hard-rocker "I Love It Loud" o "Lick It Up", ja de l'època unmasked.
   Resumint, 'The Very Best Of' sembla ser la compilació definitiva de Kiss, una banda l'estètica de la qual ara ens pot fer riure, però que és una peça clau per a entendre el món del rock tal i com el coneixem avui. Com sempre, molt recomanable per als nostàlgics i imprescindible per als no iniciats.

- Fitxa Queens Of The Stone Age

QUEENS OF THE STONE AGE
Songs For The Deaf (agost 2002)

   Tercer disc del grup liderat per Josh Homme i Nick Oliveri, després del seu aclamat 'Rated R' (00). Ja coneixíem els continus canvis de formació a Queens Of The Stone Age, però en aquesta ocasió sorprèn veure a Dave Grohl de Foo Fighters assegut darrera la bateria (com en els temps de Nirvana) i també a Mark Lanegan de Screaming Trees cantant en diversos temes. El grup es completa amb Troy Van Leeuen, ex-guitarrista de A Perfect Circle.
   El fil conductor del treball és una fictícia emissora de ràdio FM que emet temes dels Queens, intercalant alguns comentaris (en anglès i en mexicà). Sigui com sigui, continuen oferint-nos rock dur del bo. Marca de la casa és el magistral "No One Knows", amb un riff de guitarra molt addictiu, i que ha estat elegit com a primer single. Segueix la marxa amb "First It Giveth" i l'èpica "The Sky Is Falling", i Lanegan agafa protagonisme a "A Song For The Dead" o "Hangin' Tree". Menció especial per a l'enganxós "Go With The Flow", amb un trepidant ritme que recorda una locomotora, i per a un tema més positiu com "Another Love Song".
   En resum, aquestes "cançons per a sords" tenen tots els ingredients per donar a conèixer una mica més les bogeries i paranoies del clan de Homme i Oliveri.

- Fitxa Silverchair
- Lletres Silverchair

SILVERCHAIR
Diorama (agost 2002)

   Silverchair van passar de ser els nens prodigi del rock (amb només setze anys) a actuar davant de 200.000 persones al macrofestival Rock in Rio 02. Però aquesta fulgurant escalada és producte del treball constant del trio australià. Si bé 'Freak Show' (96) reprenia els ambients grunge del seu debut, la seva última obra 'Neon Ballroom' (99) tenia un caire dramàtic o fins i tot tràgic. Segurament l'estranya malaltia patida pel cantant Daniel Johns va tenir alguna cosa a veure amb aquell canvi de direcció. Ara, amb Johns recuperat i feliçment emparellat amb Natalie Imbruglia, Silverchair tornen amb 'Diorama'.
   Es tracta sens dubte d'un disc molt més lluminós i optimista. O al menys aquesta és la impressió que et queda després d'escoltar l'inicial "Across The Night", una cançó orquestral, èpica i amb un aire clarament positiu. Un sentiment que també es troba en cançons rock efectives com "The Greatest View" o "Without You", i en melodies pop com "Tuna In The Brine" o "Luv Your Life". No s'obliden tampoc temes més durs en la línia dels seus primers treballs, com "One Way Mule" o "The Lever". L'àlbum es tanca amb l'emocionant interpretació al piano de "After All These Years".
   'Diorama' és, en definitiva, el disc més madur i més treballat de Silverchair. Amb ell ens donen un exemple de com superar les dificultats i sortir reforçat de l'experiència.

Pàgina oficial:
www.coldplay.com

COLDPLAY
A Rush Of Blood To The Head (agost 2002)

   El grup de Chris Martin torna després de l'enrenou aixecat amb 'Parachutes'(00), un debut d'autèntic èxit gràcies a singles tan populars com "Yellow" o "Trouble". Un èxit del tot comprensible, però que també ha donat lloc a suspicàcies. Coldplay han estat sovint comparats amb Radiohead, però el cert és que la proposta dels d'Oxford és molt més atrevida i arriscada, mentre que Coldplay es centren en unes melodies molt més directes i efectives de cara al gran públic.
   D'aquesta forma, 'A Rush Of Blood To The Head' suposa la confirmació d'un grup que ja omple estadis allà on va. El disc s'obre amb les guitarres de "Politik", donant pas al seu nou single "In My Place", destinat a ser el nou "Yellow". Emocionants balades com "The Scientist", moments de somni de la mà de "Clocks" o la beatleiana "Daylight" i temes més rockers com "A Whisper" o l'esplèndida "God Put A Smile Upon Your Face".
   En resum, diuen que Coldplay estan destinats a ser els nous U2, i si hem de jutjar-los per discos com aquest, no hi ha dubte que ho aconseguiran.

- Fitxa Primal Scream
- Lletres Primal Scream

PRIMAL SCREAM
Evil Heat (agost 2002)

   Des de fa uns anys, els britànics Primal Scream vénen reclamant un lloc d'honor entre els grans grups de la música electrònica actual. N'és una prova el canvi d'orientació dels seus dos últims treballs 'Vanishing Point' (97) i el destructiu 'Exterminator (00)'. I aquest 'Evil Heat', setè disc de la seva carrera, no podia ser menys. El grup liderat per Bobby "pupil·les dilatades" Gillespie ens ofereix un disc potser més radiable que el mencionat 'Exterminator', però igual d'impactant.
   El disc s'obre amb l'experimental "Deep Hit Of Morning Sun", seguida per la frenètica "Miss Lucifer", un autèntic trencapistes i indiscutible primer single. Els ànims es calmen a l'atmosfèrica "Autobahn 66", però tot es revoluciona amb els rampells punk de "City" i "Skull X", que compten amb el suport de Kevin Shields (My Bloody Valentine). Curioses són també les col·laboracions del llegendari Robert Plant de Led Zeppelin tocant l'harmònica a "The Lord Is My Shotgun", i de la top model Kate Moss, que posa la seva veu a la suggerent "Some Velvet Morning".
   Amb 'Evil Heat' Primal Scream confirmen la seva aposta por l'indie electrònic; un treball contundent i que no deixarà a ningú indiferent.

- Fitxa Red Hot Chili Peppers
- Lletres Red Hot Chili Peppers

RED HOT CHILI PEPPERS
By The Way (juliol 2002)

   El quartet de Los Angeles ens presenta 'By The Way', que és ja el vuitè disc en el seus quasi vint anys de carrera musical. Els Peppers es troben en un moment molt dolç, després de la revalorització musical que va suposar el retorn al grup de John Frusciante. Ell va ser sens dubte el revulsiu que necessitaven per assaborir de nou l'èxit. El resultat? Els dotze milions de còpies despatxades de 'Californication' (99). Quasi res.
   Llavors, si la jugada va sortir tan bé, per què no repetir-la? El guitarrista comparteix novament protagonisme amb el cantant Anthony Kiedis; Frusciante no només composa i toca la guitarra, sinó que també fa els cors i s'encarrega dels teclats. Tot això ha deixat petjada en el disc, serveixi com a exemple el primer senzill "By The Way", on els novedosos arranjaments electrònics són obra del nostre home.
   Encara que la veritat és que els hem de donar una estirada d'orelles a aquests nois... La raó no es altra que el gran nombre de balades i mitjos temps que trobem entre les 16 peces del disc. Temes com "Dosed" o "I Could Die For You" farien ruboritzar als seguidors dels seus primers discos. Bé es cert que els Peppers encara són igual de catxondos que en els seus inicis, però això no els dona dret a descafeinar els seus treballs.
   Al seu favor hem de dir que continuen escrivint grans temes, com són "This Is The Place", "Don't Forget Me", "Can’t Stop" o el mencionat "By The Way". Així doncs, la balança queda equilibrada i obtenim un treball acceptable que suposarà un pas endavant en la història dels Red Hot Chili Peppers.

- Fitxa Oasis

OASIS
Heathen Chemistry (juliol 2002)

   Oasis tornen, dos anys després del fracàs de 'Standing On The Shoulder Of Giants' (00), i ens ofereixen el seu cinquè disc d'estudi, un treball on s'obliden de l'intent d'evolució del seu anterior disco i retornen a un so més clàssic. El més destacable d'aquest treball és que Noel no acapara totes les cançons, i dóna l'oportunitat a Liam, Andy i Gem d'escriure els seus propis temes.
   "The Hindu Times" obre el disc, una cançó que recorda als seus primers discos i que dóna rendes a l'esperança, però només trobarem una altra cançó rockera al disc,"Hung In A Bad Place".
   Noel ens regala "Stop Crying Your Heart Out", la millor balada d'Oasis des de "Stand By Me", però la cançó que crida més l'atención és "Songbird", el primer èxit de Liam com a compositor, un tema que dura amb prou feines dos minuts. Però el disc baixa molts punts per cançons de farciment com "She Is Love", "All In The Mind", "Force Of Nature" o "Better Man".
   En definitiva, un disc que no acaba de quallar, però que dóna esperança per a futurs treballs.

- Fitxa Korn
- Lletres Korn

KORN
Untouchables (juny 2002)

   Després de fenòmens com el de linkin Park i de l'aparició com bolets de nombroses bandes de nu-metal, Korn tornen per demostrar qui mana aquí. Si el seu anterior treball 'Issues' (99) va ser bastant irregular, 'Untouchables' suposa un avanç en el so del grup. Encara que el disc sona a pur Korn, es nota molt que els temes han estat més treballats, i sincerament la producció és brillant.
   Jonathan Davis ens dóna una mostra del seu ample registre vocal, demostrant que per ser un bon cantant de metal no és necessari cridar tota l'estona. Por la seva part, la resta del grup deixa constància de l'estil contundent que els va fer saltar a la fama.
   Destaquen els dos primers singles, "Here To Stay" i "Thoughtless", però la veritat és que els 14 temes que componen l'àlbum es complementen els uns amb els altres, donant lloc a un excel·lent disc sense alts i baixos.

Pàgina oficial:
www.loopz.co.uk

ORBITAL
Work 1989-2002 (juny 2002)

   Orbital van néixer a finals dels 80 sota la influència de la cultura rave a la Gran Bretanya, i a poc a poc van acabar sent grups com Underworld o els propis Orbital els que van revolucionar l'escena del techno a les illes. Formats pels germans Phil i Paul Hartnoll, Orbital van anar construint al llarg dels anys 90 un complex entramat de ritmes, loops i textures electròniques que va quedar plasmat en sis densos treballs.
   El present 'Work 1989-2002' fa balanç de la seva carrera fins avui dia a través d'una selecció dels seus millors singles. En la majoria de casos s'ha optat per la versió single o la més curta, tot i el risc de deixar fora bona part de la màgia del tema. Aquí hi podem trobar clàssics de la banda com "Halcyon", el hit underground "Chime" o "Impact", en la versió long play d'onze minuts, a més de cançons més recents com "Style" o l'entretinguda "Funny Break"
   Orbital és un altre dels grups que no ha dubtat en utilitzar les col·laboracions quan n'ha tingut l'ocasió; el millor exemple és la participació d'Alison Goldfrapp a "Are We Here?" i la brillant "Nothing Left". Sorprèn la versió de "Satan" que van reescriure per a la película Spawn juntament amb Kirk Hammett, guitarrista de Metallica. Impossible oblidar-nos de l'aportació del cantant David Gray a la fantàstica "Illuminate", i també destaca un tema nou titulat "Frenetic", proper al house i que compta amb la veu de Lisa Billson.
   D'aquesta forma, 'Work 1989-2002' fa justícia a un dels grups clau en l'evolució de la música electrònica de l'última dècada, tot i ser sempre a l'ombra de formacions d'èxit massiu com The Chemical Brothers o Prodigy.

- Fitxa Moby

MOBY
18 (maig 2002)

   Poc s'imaginava Moby l'impacte que va tenir el seu últim disc 'Play' (99); es tractava d'un treball original i variadíssim que ens ha deixat grans temes com "Porcelain", "Natural Blues" o "Bodyrock". El cert és que el "petit idiota" es mereixia aquest reconeixement després de tants anys de ser pràcticament ignorat, però després de l'èxit de 'Play' (99) les males llengües el van titllar de "compositor de música per a anuncis" (serveixi com a exemple el "Find My Baby" a l'spot de Bailey's).
   En qualsevol cas, l'artista electrònic ha tornat a l'escena com un astronauta tornant a la terra. La seva carta de presentació no és altra que "We Are All Made Of Stars", un mig temps optimista, acollidor, i probablement un dels millors del disc. La resta del treball està orientada cap a temes més reposats i propers al chill-out: "In This World", "In My Heart" o "Sunday" farien les delícies de qualsevol raver en ple bajón. Encara que si busquem entre els 18 temes trobarem alguna cançó més animada com "Extreme Ways", o el rap de "Jam For The Ladies".
   Resumint, '18' és un disc que no està gens malament, però que ens confirma que Moby s'ha allunyat dels seus inicis més hardcore per entrar definitivament en el món de la música relaxant. Tot i que sempre ens quedaran els seus concerts.

- Fitxa Sneaker Pimps

SNEAKER PIMPS
Bloodsport (abril 2002)

   Curiós cas el dels anglesos Sneaker Pimps. El seu debut 'Becoming X' va sorprendre gràcies a l'encant de la cantant Kelli Dayton i la bellesa de singles com "6 Underground". Això els va suposar vendre mig milió de discos, però l'etiqueta de grup de trip-hop amb noia mona enfront els va pesar tant que van optar per despatxar a la vocalista. Així doncs, si 'Splinter' marcava l'inici d'una nova etapa amb Chris Corner com a veu principal, el present 'Bloodsport' consolida la formació actual.
   Els Pimps aposten ara pel pop-rock amb arranjaments electrònics, a base de guitarres, teclats i ritmes programats. És una fórmula que dóna bons resultats en temes com el potent "Kiro TV" o el single "Sick", però que en qualsevol cas no els arriba com per omplir un disc sencer. És cert que trobem bones cançons de pop electrònic com "Small Town Witch", "Loretta Young Silks" o "Bloodsport", a més de balades com "M'aidez" i "Grazes"... Però alguna cosa ha canviat, sembla com si haguessin perdut el ganxo dels seus inicis.
   En definitiva, Liam Howe i Chris Corner esperen amb aquest treball convèncer els seus antics fans que el canvi de cantant va ser per millor. Tot i que de moment els resultats indiquin el contrari.

Pàgina oficial:
www.alanis.com

ALANIS MORISSETTE
Under Rug Swept (febrer 2002)

   La nostra estimada Alanis Morissette ho va tenir tot de cara quan va treure amb només 21 anys 'Jagged Little Pill' (95), el seu primer disc internacional. Gràcies a l'impacte mundial de cançons com "You Oughta Know" i, sobretot, "Ironic", Alanis ha venut a data d'avui 30 milions de còpies.
   El seu posterior treball, l'irregular 'Supposed Former Infatuation Junkie' (98) va calmar una mica els ànims i va posar les coses la seu lloc, però la cantant canadenca ja va quedar per sempre encasellada com una artista comercial estrella de la MTV. És lògic que després vinguessin el 'MTV Unplugged' (99), la participació a la Banda Sonora de City Of Angels i fins i tot una fugaç aparició a la pel·lícula Dogma de Kevin Smith.
   Estant així les coses, el seu nou disc 'Under Rug Swept' no suposarà grans canvis en la carrera de l'Alanis, però almenys donarà arguments als que creuen que és molt més que una joguina en mans de Madonna (a través de la seva discográfica Maverick). La inicial "21 Things I Want In A Lover" ens retorna a l'Alanis Morissette més rockera, al mateix temps que ens diu quines qualitats demana en una parella (haurem de prendre nota...). No podien faltar els singles orientats a la radiofórmula "Hands Clean" i "Precious Illusion", que amb tot es deixen escoltar.
   Menció especial per a "So Unsexy", una cançó 100% Alanis tant en les lletres com en l'apartat musical, i també destaca la divertida i irònica "Narcissus". Finalment, hi ha lloc per a la seva faceta més intimista; l'Alanis més sentimental se'ns mostra tal com és en temes com "Flinch" i "That Particular Time".
   D'aquesta forma, la canadenca avança amb pas ferm amb un treball que no aixecarà la revolada del citat 'Jagged Little Pill' (95), però que com a mínim ens farà passar una estona agradable a tots els que no hem deixat de seguir-la.

- Fitxa Nine Inch Nails
- Lletres Nine Inch Nails

NINE INCH NAILS
And All That Could Have Been (gener 2002)

   Els fans de Nine Inch Nails estan d'enhorabona. El grup de rock industrial edita el seu primer disc en directe. Després de treure 'The Fragile' (99), Trent Reznor i els seus es van embarcar en una llarga i extensa gira per tot el món. En concret, aquest treball recull els fruits de la gira americana 'Fragility Tour 2.0', i ha estat gravat en concerts de 2000 i 2001. És una gran oportunitat per poder escoltar als Nine Inch Nails més crus i immediats; a diferència de l'estudi, és en un escenari quan despleguen tota la seva potència i energia.
   La formació que ha acompanyat a Reznor en aquesta gira es la clàssica de Danny Lohner, Charlie Clouser i el sempre cridaner Robin Finck, a més del recentment incorporat Jerome Dillon. El repertori que apareix reflectit en aquest disc rescata vells clàssics de la banda com "Terrible Lie", "Sin" o el desbocat "Head Like A Hole".
   La suavitat i la bellesa de "Piggy" o "The Great Below" contrasta amb la rabiosa agressivitat de "March Of The Pigs" o l'accelerada "Wish". No podia faltar l'himne industrial "Closer", així com temes més recents com "The Wretched" o "The Day The World Went Away". La corrosiva "Starfuckers, Inc." i l'angoixant "Hurt" s'encarreguen, enmig d'aplaudiments, de posar el punt final al disc.
   La sortida del present 'And All That Could Have Been' s'ha fet coincidir amb la d'un VHS i un DVD (amb càmera multiangle) que recullen actuacions en directe de la mateixa gira, tot i que amb un repertori lleugerament diferent. En qualsevol cas, Trent Reznor i els seus ens demostren que, tot i que el que apuntaven alguns temes de 'The Fragile' (99), els Nine Inch Nails en concert segueixen arrasant allà on van. I que així sigui per molt de temps.